Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris j.. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris j.. Mostrar tots els missatges

dijous, 2 de setembre del 2010

Llig Akhmàtova, llig Szymborska

Una de les històries de la Bíblia que més m'han impactat -no mitjançant la lectura directa de la Bíblia, que no l'he feta, sinó que arribà a mi gràcies a una d'aquestes pel·lícules de religió del Hollywood faraònic, d'aquelles superproduccions dels cinquanta o seixanta que emeten a la tele quan ve Pasqua- és la de la Dona de Lot. Recorde, com si fóra ara, quan vaig vore la imatge: només girar-se, només per mirar allò que havia estimat, només per curiositat, esdevé sal tot el seu cos. Està a punt de salvar-se, pensí jo, als meus dotze anys, o menys, i de sobte, el castic, la mort. I també em sobtà que el seu acompanyant, qui era?, l'home?, Moisès?, no fera massa asparaments per la seua mort, com si no li importara: havia desobeït Déu, i mereixia la seua ira, degué pensar.  
Bé, després trobí el poema d' Akhmàtova, al llibre que ja he esmentat per ací, i passà  a ser un dels meus preferits del llibre, i més tard, vaig trobar un poema sobre el mateix personatge d'una altra gran poeta, Wislawa Szymborska, en un blog que crec que està abandonat. Buscant ara informació sobre el tema, he vist que un  blog enllaçat, ja ajuntà aquests dos poemes amb un de Maria-Mercè Marçal, poeta, que d'altra banda, no em va captivar quan la vaig llegir.
Jo sempre em gire, quan marxe d'un lloc: irremeiablement, em gire, i encara que és per comprovar que no em deixe res, o per arreplegar el que he oblidat -sóc tan despistada!- realment sé que sempre ens anem deixant alguna cosa als llocs on hem estat, el temps que ens queda... els records lligats a un lloc, nugats amb força.
I amb tot açò vull dir, que jo mai, després de llegir un poema, m'he deprimit, encara que siga trist, encara que puga parlar de coses fortes. Mai Akhmàtova m'ha deprimit encara que bega per la casa devastada, per uns llavis falsos que la traïren, i encara que escriga, final perfecte del poema, que Déu no ens ha salvat.

diumenge, 29 d’agost del 2010

Un altre tipus de brindis

Perquè encara que no  vulgues, el món és aspre i brutal. I tampoc per això, no voler no viure.



EL DARRER BRINDIS

Bec per la casa desvastada,
pel dolor de la meva vida,
per la solitud en parella
i bec també, brindo, per tu.

Pels llavis falsos que em traïen,
per la fredor mortal als ulls,
perquè el món és aspre i brutal
i perquè Déu no ens ha salvat.
                         
                                  1934

Anna Akhmàtova.

Trad. Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova. Ed. Proa.

dilluns, 9 d’agost del 2010

Costumbres tradicionales, quant de temps

Conéixer a J., entre altres coses, ha suposat que recorde quina música he sentit al llarg de la meua vida, perquè ell és un gran aficionat a la música. Per això, regire entre els pocs cd's que tinc i li'ls done a escoltar... Busque els de rock, encara que se'm fa díficil la diferència entre pop-rock i rock, però això no li ho dic, no siga que pense que sóc massa burreta... Això fa que a vegades estiga al menjador, on guardem els discos, i dotorege a vore què trobe... Açò pot ser perillós, donat que, de sobte, i no crec que per l'oratge, em pose massa sentimental, i no puga evitar plorar. En una d'aquestes búsquedes he trobat un disc que escoltava molt, allà pels meus setze o dèsset anys... El germà d'una persona important en la meua vida, a qui tal volta li dega un abraç, és músic, i ens regalà (o el pagàrem, no ho recorde) el disc del seu grup: Mario Francés y la crónica del Sur. No sé si són, o eren, bons. Però em sé les cançons, pràcticament totes, i algunes d'elles m'agraden molt. He estat fossant per la xarxa i no he trobat quasi res sobre el grup ni sobre el seu Costumbres tradicionales.
Sentint ara el disc i tornant a escoltar les lletres, me n'adone que no eren gens subtils, així diu, en una de les cançons que més m'agradaven: somos miserables bajo un cielo rojo/somos la canalla, la crápula viva/con coronas de espinas que el vino ilumina [...] conquisto tus costas, desato tus ríos, dulcemente entre tus piernas me quedo dormido. O com a exemple, el títol d'una altra cançó Chorochochocho (el marcat és d'ells) o el tema de Do you like spanish blues, que es podria traduir per t'agrada follar amb un espanyol?, en què part de la tonadeta és: espero no tener que pagar por esto/ te he dado lo mejor que hay en mi,/ tal vez tenga un sabor amargo, pero sale de dentro de mí.
Eixe és el to de tot el disc, i encara que a més d'u li puga sorprendre, no m'esquinçava les vestimentes.

P.s. La cançó preferida, ara als meus xx anys, és la que dóna nom al disc: Costumbres tradicionales...
me cuentas que fue tu vida muy dura, que el hambre se comió a la ternura, has de saber que lo mío no fue un paseo en barca por el río, que mi tesoro no es de oro es de años vividos, años en los que hubo de todo, la vida, la muerte, el oro, el lodo, pero con mucho amor, pero con mucho amor...

dissabte, 7 d’agost del 2010

De quan la paraula amic pren tot el significat

És curiós com acabem estimant les persones. Per a això, sense dubte, necessites temps i temps viscut amb elles. Qui m'anava a dir que R. seria una de les millors amigues... I això em duu a preguntar-me perquè triem a unes persones i no a unes altres. Què veiem per acostar-nos? Quins són els senyals? Del meu pas per eixa facultat, el millor ha sigut conservar dues amistats, fermes encara que passe el temps sobre nosaltres, i hi haja distància i silenci. Per poques persones haguera agafat jo ahir un tren, les puc contar amb els dits de la mà. Ahir, en què el cap em pesava com si els pensaments dugueren pedres a les butxaques, i jo intentava, finalment amb èxit, desfilar-les i així que les pedres caigueren als rails.
R., amb qui sempre connecte perquè compartim una espècie de visió vital, amb xicotetes diferències.

Ella, ara, veu la meua situació com una oportunitat: veu les portes que es poden obrir, no les portes que s'han de tancar. Veu la multiplicitat.

De tornada, abans de parar en A., i a l'andana esperar amb desig -els ulls, si m'haguéreu vist em brillaven- pensava en l'escrit que li fiu a la meua amiga i de com parlava d'una escala i d'una fugida que volíem compartir.

dilluns, 2 d’agost del 2010

Light in my head, you in my arms

Despús-ahir

Hi ha cançons que et fan plorar. La de Fisherman's Blues, és una d'eixes. Feia tants anys que no la sentia, des que vaig trencar l'agulla del tocadiscos, i els discs de vinil han quedat, des d'aleshores, en silenci. Els Waterboys els conec per mon pare. Aquesta cançó me la posava, i me la posava, i me la posava... no sé com no vaig fer malbé el disc.
Tinc internet en casa fa temps i encara no els havia buscat. Sé la raó.


I wish I was a fisherman
tumbling on the seas
far away from dry land
and its bitter memories
casting out my sweet line
with abandonment and love
no ceiling bearing down on me
save the starry sky above
with Light in my head
and you in my arms
I wish I was the brakeman
on a hurtling, fevered train
crashing headlong
into the heartland
like a cannon in the rain
with the beating of the sleepers
and the burning of the coal
counting the towns flashing by
in a night that's full of soul
with Light in my head
and you in my arms
I know I will be loosened
from the bonds that hold me fast
that the chains all hung around me
will fall away at last
and on that fine and fateful day
I will take me in my hands
I will ride on the train
I will be the fisherman
with Light in my head
and you in my arms



Un dia, a la mar o als núvols

No estic en el que hauria d'estar, certament. Je suis où je ne suis pas. Per exemple, uns ulls són prou grans o verdament grans per a despistar-me. Un gelat compartit, un vi blanc, groguenc, amb bombolletes, el nou llibre de poesia entre les mans, uns quants poemes recitats (afig, masculinament recitats). La lassitud barrejada amb una altra cosa.


Le professeur
Elève Hamlet
L'élève Hamlet (sursautant)
... Hein... Quoi... Pardon... Qu'est-ce qui se passe... Qu'est-ce qu'il y a... Qu'est-ce que c'est ?...
Le professeur (mécontent)
Vous ne pouvez pas répondre "présent" comme tout le monde ? Pas possible, vous êtes encore dans les nuages.
L'élève Hamlet
Etre ou ne pas être dans les nuages !
Le professeur
Suffit. Pas tant de manières. Et conjuguez-moi le verbe être, comme tout le monde, c'est tout ce que je vous demande.
L'élève Hamlet
To be...
Le professeur
En français, s'il vous plaît, comme tout le monde.
L'élève Hamlet
Bien monsieur. (Il conjugue :)
Je suis ou je ne suis pas
Tu es ou tu n'es pas
Il est ou il n'est pas
Nous sommes ou nous ne sommes pas...
Le professeur (excessivement mécontent)
Mais c'est vous qui n'y êtes pas, mon pauvre ami !
L'élève Hamlet
C'est exact, monsieur le professeur,
Je suis "où" je ne suis pas
Et, dans le fond, hein, à la réflexion,
Etre "où" ne pas être
C'est peut-être aussi la question.

Jacques Prévert, Paroles.

dimarts, 27 de juliol del 2010

Les vacances de Madame Coralet

Pot haver-hi un gat gitat a l'ombra d'un arbre, i que fuig quan t'hi acostes amb la màquina de retratar, aparell més acostumat a fotografiar plantes que animals. Pot haver-hi una papallona, d'ales negres, grogues i ocres, queta sobre una fulla d'heura, que fuig de seguida de tu i de la teua ombra. Pot haver-hi molta gent en una piscina, i no adonar-te'n quant a penes dels crits, del rebombori, la molèstia per l'absència del silenci. Pots parlar de versos que recordes a la vora de la piscina: a la vora del riu, mare; Hay golpes en la vida tan fuertes... yo no sé... perquè eixos versos t'han fet sentir menys sola.
Tan lluny com tres quarts d'hora de ta casa, les vacances perfectes.







P.S. Les vacances de Mr. Hulot encara no l'he vista, que conste en acta que la vull vore.

dissabte, 17 de juliol del 2010

A l'estiu tot el món viu (tornar quan a una li dóna la gana)

Dissabte, avui

He tingut temptacions d'escriure algunes coses aquesta setmana, la veritat. He visitat poc els blogs, solament alguns dels que sóc incondicional, i he estat poc en internet (si ho he estat més és per xarrar amb Algú o sentir música). Que estrany, tindre la necessitat d'escriure. Sempre m'ha semblat estrany, no solament ací, sinó als quaderns: ja siguen diaris, que he anat acumulant al llarg dels anys, com notes soltes que pretenen ser poètiques o literàries. També, en el meu cas, té a vore amb escopir. 

Dimarts

No sé, tampoc vull exagerar, però sentir a xiquets de quatre anys cantar soy español, soy español, no em  fa gens de gràcia. Cante amb ells Joan Petit quan balla i Había una vez un barquito chiquitito però eixa cançó d'orgull nacional, no la cante.

Dimecres

Un dels grans problemes de les relacions, qualsevol tipus de relació, és no acceptar a les persones com són i esperar coses que els altres no ens poden donar. No acceptar el que ens donen, no valorar-ho, comparar-ho sempre amb allò que no han dit o que no han fet. La clau està en vore a l'altre, tal com és.

Dijous

A. conta coses interessants sobre Mèxic (més que res, interessants perquè jo no les sabia). Entre eixes coses, a part que li donen més al picant que jo als gelats en estiu, ens conta que allí la gent acumula dos o tres dies  de vacances per cada any treballat. O siga, que la majoria de la gent té un mes de vacances només quan arriba als cinquanta anys. També ens conta coses interessants sobre el part natural. Pose natural així perquè aquest terme usat en aquest context estaria dins d'allò que els experts anomenen la fal·làcia d'allò natural.
Ella va parir com si estiguera cagant en la muntanya. Així ho va dir ella, porque, saben?, parir es como cagar, suena mal pero es así. A més, està en la Lliga de la llet i  tant la xiqueta, de tres anys, com ella i el seu marit valencià dormen al mateix llit. No tens por, li dic, de xafar la xiqueta? No, ni cuando era un bebecito... es curioso el instinto de madre, yo creía que tenía el sueño  profundo pero cuando una es madre...

Divendres

Als diaris que els xiquets usen com a tovalla, hi havia un quadre de Botticelli. Sabeu, els dic, que aquest és un pintor que va viure fa més de cinc-cents anys?. M., que és una xiqueta que ara estarà en Dénia, i que és molt dotora, em respon... Tú también? A mi m'entra la risa, quines coses tenen. Però, quan els dic la meua edat real, posen la mateixa cara que al dir-los que algú fa cinc-cents anys que visqué. Quines coses tenen.

Dilluns passat o avui

L’espere a prop d'un baladre. Un únic verb conté les meues hores d'avui. A vegades, sota el text, l’espera em nuga el somriure. Mireu, els dic a les meues mans, com per estimar heu de tacar-vos. Mira, em diuen, com per estimar has de ser pacient. I assenyalen la fulla del baladre: hi ha verins més poderosos.

dimecres, 7 de juliol del 2010

Bon dia

A vegades, no solament ens sentim bé, sinó que durant el dia ens passen coses bones. Per exemple, l'últim examen abans de les vacances d'estiu ens ix més o menys bé -deixem la classe amb l'esperança d'aprovar, diem adéu a les companyes felices perquè baix ens espera un xicot molt agradable. Per exemple,  per la vesprada se n'assabentem d'una bona nota d'un examen al qual no ens anàvem a presentar i que ens permet contemplar noves possibilitats en el futur. Per exemple, rebem notícies d'una estimadíssima amiga, que, pobreta meua, està fent la seua primera guàrdia - i no en sabíem res d'ella des de fa alguns mesos. Per exemple, compartim unes cerveses amb algú, sense importar-nos massa si fem tard a l'autobús o qui guanya el partit del dia. Per exemple, enllacem les mans mentre passegem. I pensem que allò que ens preocupa eixirà bé, que aquells amics que volem que tornen, tornaran, i que aquella persona que no pot tornar, si poguera veure'ns, es sentiria feliç de vore'ns feliços. I unes llàgrimes de felicitat i agraïment aguaiten pels ulls.

dimecres, 30 de juny del 2010

Compartir taula amb desconeguts 2

Si comparteixes taula amb desconeguts, a part d'estar sovint callat, o dir  coses com "açò està molt bo" o "a mi m'agradava millor l'altre plat, el del formatge", si tens sort, pots buscar-li les mans al teu acompanyant. Enllaçar-les baix la taula, en un acte de tendresa, apte per a tots els públics. O acariciar-les. Pot ser voldries besar-lo, al teu acompanyant, un bes llarg a la boca i uns de xicotets al coll, acariciar-li el braç i que se li eriçara el cos, acariciar-li l'esquena, deixaries, fins i tot, que el sopar es gelara... Pot ser voldries, però has de saber mantindre el decòrum. Les ganes de més tendresa, mossegar-les i guardar-les per a un altre dia (o si tens sort, per a més tard, lluny de les mirades alienes). 
Però les mans, les mans pots buscar-les, com vos dic; enllaçar-les entre plat i plat.

dilluns, 21 de juny del 2010

Vull estar on la meua ombra estiga si és allí on estaran els teus ulls

Diumenge (açò cada vegada s'assembla més a un diari personal, hauré de tirar mà de la biologia per tal de contar alguna cosa que siga interessant)

Ma mare em desperta el diumenge, gitant-se al meu costat, al llit. Em diu, José Saramago s'ha mort. És curiós que ella, que no l'ha llegit mai, li tinga un poc d'afecte. Morir-se als vuitanta-set, mare, és una cosa normal, lògic... La mort és una putada, però la mort quan un és vell és menys putada, és com si el tracte que hom signa quan naix, la vida l'haguera mantès: moriràs, però viuràs molts anys.  Del que conten del seu enterro, em quede amb un detall, amb les paraules que escrigué al vestit roig que dugué la seua companya en la cerimònia d'entrega del Nobel de Literatura. Vull estar on la meua ombra estiga si és allí on estaran els teus ulls.

Noteta: apuntem bé la data d'ahir, vull recordar-la.

dissabte, 19 de juny del 2010

Pensaments d'una dona cansada, i versos solts

Saps? M'agrada el teu cap i m'agrada el teu cul, vers de Maria-Mercè Marçal de no sé quin llibre de no sé quin poema.

Cuando me siento a la mesa
en ti me pongo a pensar
cuando me siento a comer
en ti me pongo a pensar
no en el plato y la comida
no en la cena que me das...
Los planetas
Que l'amor ocupa el lloc de la fam, diu. I segueix la cançó, encara que ja no té res a veure... Ell té els ulls clars i no són negres les seues intencions.

I tornant, esgotada, he pensat irremeiablement en el vers, trobe que és una expressió realment, de Sylvia Plath: Somebody's done for. La traducció de Ramón Buenaventura, La suerte de alguien está echada. La traducció de Montserrat Abelló, Algú s'ha comdemnat. Tampoc el poema té res a veure, però el vers, el vers el repetisc ara.

dimecres, 16 de juny del 2010

Coralet pensa massa (amb un annex)

Dilluns

Ja m'ho havia dit J., és curiós com les persones, al reunir-se després de tants anys, prenen el mateix rol que en aquell temps tenien en la classe o en el grup. Ho comprove amb el meu retrobament particular del dissabte. La seductora, la callada, l'inquiet, el xarraor. Solament una sembla que rebenta l'antic rol i esdevé el centre (si la seductora ho permet) de les converses. És més fàcil continuar amb la imatge antiga: si eixa és la que teníem, per alguna raó serà.

Dimarts: Posicionaments

Hi ha coses que no entenc: les dones que porten tacons encara que els dits se'ls abotifarren dins la sabata, els vells que voten a la dreta quan han sigut d'esquerres tota la vida, els misògins, els hòmens que llancen floretes a algunes dones que passen pel seu costat, les dones que diuen que això últim els puja la moral, els anuncis de les Forces Armades -però que ens estan venent, heroisme a punta de pistola?-. No entenc els desenamoraments, i de cap de les maneres entenc els finals, ni els encertats ni els no encertats.

Dimecres: tindre por o no

Llig avui al Levante una notícia que m'interessa (a part d'eixa que diu que per ara no han trobat a L'Albufera el temut mosquit Anopheles, mosquit que domina al Delta de l'Ebre). Conten que un novillero mexicà va fugir dues vegades de la plaça, aporegat pel bou. La gent el xiulà amb ganes, i ell, amb un acte propi d'eixa festa, supose, es tallà la cua ell mateixa i alçant-la, l'ensenyà al públic. Jo me'n recordat del poema de Tadeusz Rózewicz sobre el soldat desertor (quan hi haurà un monument per als desertors?). Perquè encara que no tinga res a veure eixa notícia i els desertors, ho sé, a mi em sembla que fugir no sempre significa ser un covard.

Dimecres, annex

Aquest bell poema m'ha posat de bon humor. M'ha donat espenta, quines coses.

dilluns, 14 de juny del 2010

Que les altres estacions no siguen solament una excusa d'aquesta

I  hi ha poemes d'aquest llibre en què pense, però què m'està dient aquest home? Per què em parla de cavalls que han de suportar la cohabitació de l'amor, el fetitxisme i la nimfolèpsia a un mateix cingle? I en canvi, justament el poema de les Afinitats imperfectes, d'on pertany eixe vers, és un dels que, fullejant fullejant, més m'ha agradat. Aspirem a les afinitats imperfectes, i la paraula clau és afinitat. Tanmateix, encara que no l'acabe d'entendre, a Ashbery, hi ha certs poemes, certs versos, que em deixen amb un oh a la boca. De John Ashbery no acabí els Tres poemes, de John Ashbery tinc ara Un país mundano, de l'Editorial Lumen, on, com dic, hi ha poemes que em desconcerten.
A John Ashbery el tenia ara, fa unes hores, a les mans, mentre mirava per la finestra del bus com caien algunes gotetes. De tant en tant, llegia versos solts, com si hui, la poesia -no solament la d'Ashbery- em pesara al cap, i no poguera concentrar-me ni en un poema, ni en unes poques línies. Hi ha dies estranys, en què ens costa més reconéixer qui som. Tal vegada, pensem massa.Tal vegada, ja ho vaig dir, hi ha persones que visiten massa sovint el passat.

Segona part de Litanies, ho pose en la versió original, per a variar.

Spring is the most important of the seasons.
It's here even when it's not here.
All the other seasons are an excuse for it.
Spring, idle spring,
you poor excuse for summer-
Did they tell you where they mislaid you,
on which arterial road piercing the city,
fast and faster like breath?

De A Worldly country, John Ashbery



dissabte, 12 de juny del 2010

Quan el cap de setmana comença perfecte

Divendres, per posar un dia

Ariçons.

Dissabte

I és veritat que no deuria estar ací, com és veritat que avui hauria d'haver fet algunes coses que encara no he fet, com és veritat que el que he fet ha estat bé que ho fera (i així podríem estar, enganyant els caragols).
I encara que res del que diu el poema és una cosa que avui em preocupe, veges tu, avui : plourà esta vesprada i el matí ha tingut un regust de sal; per  unes coses que no explicaré ací, penge un dels millors poemes que he llegit mai. Ja el comentí, no sé quan ni sé perquè. No se yace allí estrecho, diu Celan. 

El copie en castellà, perquè l'antologia que tinc d'ell és en castellà, de l'Editorial Trotta. Sabrà perdonar-me.

FUGA DE LA MUERTE

Negra leche del alba la bebemos de tarde
la bebemos a mediodía de mañana la bebemos de noche
bebemos y bebemos
cavamos una fosa en los aires no se yace allí estrecho
Vive un hombre en la casa que juega con las serpientes que escribe
que escribe al oscurecer a Alemania tu pelo de oro Margarete
lo escribe y sale de casa y brillan las estrellas silba a sus mastines
silba a sus judíos hace cavar una fosa en la tierra
nos ordena tocad a danzar

Negra leche del alba te bebemos de noche
te bebemos de mañana a mediodía te bebemos de tarde
bebemos y bebemos
Vive un hombre en la casa que juega con las serpientes que escribe
que escribe al oscurecer a Alemania tu pelo de oro Margarete
Tu pelo de ceniza Sulamit cavamos una fosa en los aires no se yace allí estrecho

Grita hincand los unos más hondo en la tierra los otros cantad y tocad
agarra el hierro del cinto lo blande son sus ojos azules
hincad los unos más hondo las palas los otros seguid tocando a danzar

Negra leche del alba te bebemos de noche
te bebemos a mediodía de mañana te bebemos de tarde
bebemos y bebemos
vive un hombre en la casa tu pelo de oro Margarete
tu pelo de ceniza Sulamit juega con las serpientes

Grita que suene más dulce la muerte la muerte es un Maestro Alemán
grita más oscuro el tañido de los violines así subiréis como humo en el aire
así tendréis una fosa en las nubes no se yace allí estrecho

Negra leche del alba te bebemos de noche
te bebemos al mediodía la muerte es un Maestro Alemán
te bebemos de tarde y mañana bebemos y bebemos
la muerte es un Maestro Alemán su ojo es azul
él te alcanza con bala de plomo su blanco eres tú
vive un hombre en la casa tu pelo de oro Margarete
azuza sus mastines a nosotros nos regala una fosa en el aire
juega con las serpientes y sueña la muerte es un Maestro Alemán

tu pelo de oro Margarete
tu pelo de ceniza Sulamit


Noteta: si no erre, el poeta Andreu Vidal el va traduir bastant, a Celan, al català. M'equivoque?

dimarts, 8 de juny del 2010

Els impactes mínims

Quan parle sobre poesia, o sobre la meua afició per la poesia, més bé, amb algú que no n'és, d'aficionat,  sempre m'ocorre. Em pregunten el perquè de l'afició o em pregunten sobre perquè eixe poema és bo (si jo he dit que és bo o que m'ha agradat, si jo he dit, amb vehemència, açò és poesia d'alt voltatge) i no sé respondre. És una dificultat meua, la de no saber explicar d'una manera raonada perquè considere que aquell poeta és bo, o que aquest altre no mereix el nom de poeta (sí, ja sé que és molt elitista dir eixes coses, però que li anem a fer, són coses de la joventut i ja se'm passaran). Solament puc assenyalar alguns versos o obrir la pàgina d'un altre poema, i respondre: llig. El que diga jo després d'eixe poema o d'eixe vers, l'explicació, sempre serà una cosa limitada, concreta, que no mai farà l'efecte que aconsegueix el poema o el vers. Sí, és una dificultat i l'explicació anterior és una excusa. Es poden explicar els poemes, es deuen explicar. Ja vaig fer un comentari sobre el llibre El contorno del poema, de Pere Ballart, un llibre imprescindible per acostar-se a la poesia, malgrat que a vegades utilitza alguns tecnicismes (no sé si es pot dir així) o paraulotes poètiques.
Torne: la meua explicació del poema sempre serà subjectiva, emocional, incorrecta. 
Justament anit acabí un altre llibre imprescindible, les sis propostes d'Italo Calvino, Seis propuestas para el próximo milenio. El llibre és deliciós i intel·ligent, en ell, fa una anàlisi de diferents aspectes que, segons Calvino, han de tindre les novel·les (i també esmenta alguns poemes). La meua proposta per a aquest estiu és llegir més a Calvino.
Com he parlat de poesia, tangencialment, això sí, com sempre en el meu cas, i després he donat alguna volta de campana, ara torne a la poesia, al poema. No sé si he posat ja en aquest blog algun poema de Llunari, de Josep Lluís Aguiló. És un dels millors poemaris actuals que he llegit en català -com a llengua original- i com no sé dir perquè, pose un poema, com sempre sense permís de l'autor ni de l'editorial.

Els impactes mínims

Si un pensa en l'amor, pot passar
que s'imagini l'impacte d'una pedra
llençada per caprici per un soldat,
hores abans d'entrar en combat,
contra la superfície d'un estany
i que vegi com del guèiser que hi neix
brollen ones concèntriques,
enormes inicialment i que disminueixen
la seva ambició a mesura que proven
d'abastar el món, i que vegi la seva mort
quan s'estavellen contra la riba.

I que es fixi també en els canvis
provocats en la riba per la mort
de les ones; en la terra remoguda,
en les plantes mullades,
en el trasbals dels insectes. Que pensi
en el destí del soldat. Potser traurà
conclusions sobre els efectes mínims;
sobre les conseqüències possibles
de l'impacte d'unes bales contra un cos,
de l'impacte d'un amor contra el món.


Llunari, Ed. Proa.


divendres, 28 de maig del 2010

Quasi la meua setmana

Dilluns

S’acosta l’estiu i els mosquits, em piquen els mosquits encara com abans, se’m fan bufes i recorde que mon pare em fregava un all partit en la pell roja i unflada.

Dimarts

Quan parle amb J. tinc la sensació que es fixarà molt en com dic el que dic. Intente no pensar-ho, i llançar els meus entonses, els meus estic cansà, les meues s sordes, amb tota la naturalitat. Com parle amb ma mare, salvant les distàncies.

Dimecres


Té raó Donald Justice, no hi ha finals encertats.

Divendres

-Pues iremos a ver los animales de hace 10.000 años...
-Pero si eso no estará ni fosilizao...
-Los megaterios son de hace 10000 años...Allí está ese gigante (es refereixen al Museu de Ciències Naturals) reconstruido...que a saber cómo es eso de reconstruido...a lo mejor todo es de plástico menos un trocito de una falange...y ya está te ponen reconstruido...en Dinópolis estan tan reconstruidos que hasta te muerden..
[...]
-Después de cinco años, lo que sé es lo que ya por afición me interesaba... no te se queda nada, las curiosidades, algún dato disperso...cinco años para esto (ho diu un xic que sap molt de fòssils)...
-Yo solo tengo ahora conocimiento científico de mi ignorancia...