He tingut temptacions d'escriure algunes coses aquesta setmana, la veritat. He visitat poc els blogs, solament alguns dels que sóc incondicional, i he estat poc en internet (si ho he estat més és per xarrar amb Algú o sentir música). Que estrany, tindre la necessitat d'escriure. Sempre m'ha semblat estrany, no solament ací, sinó als quaderns: ja siguen diaris, que he anat acumulant al llarg dels anys, com notes soltes que pretenen ser poètiques o literàries. També, en el meu cas, té a vore amb escopir.
Dimarts
No sé, tampoc vull exagerar, però sentir a xiquets de quatre anys cantar soy español, soy español, no em fa gens de gràcia. Cante amb ells Joan Petit quan balla i Había una vez un barquito chiquitito però eixa cançó d'orgull nacional, no la cante.
Dimecres
Un dels grans problemes de les relacions, qualsevol tipus de relació, és no acceptar a les persones com són i esperar coses que els altres no ens poden donar. No acceptar el que ens donen, no valorar-ho, comparar-ho sempre amb allò que no han dit o que no han fet. La clau està en vore a l'altre, tal com és.
Dijous
A. conta coses interessants sobre Mèxic (més que res, interessants perquè jo no les sabia). Entre eixes coses, a part que li donen més al picant que jo als gelats en estiu, ens conta que allí la gent acumula dos o tres dies de vacances per cada any treballat. O siga, que la majoria de la gent té un mes de vacances només quan arriba als cinquanta anys. També ens conta coses interessants sobre el part natural. Pose natural així perquè aquest terme usat en aquest context estaria dins d'allò que els experts anomenen la fal·làcia d'allò natural.
Ella va parir com si estiguera cagant en la muntanya. Així ho va dir ella, porque, saben?, parir es como cagar, suena mal pero es así. A més, està en la Lliga de la llet i tant la xiqueta, de tres anys, com ella i el seu marit valencià dormen al mateix llit. No tens por, li dic, de xafar la xiqueta? No, ni cuando era un bebecito... es curioso el instinto de madre, yo creía que tenía el sueño profundo pero cuando una es madre...
Divendres
Als diaris que els xiquets usen com a tovalla, hi havia un quadre de Botticelli. Sabeu, els dic, que aquest és un pintor que va viure fa més de cinc-cents anys?. M., que és una xiqueta que ara estarà en Dénia, i que és molt dotora, em respon... Tú también? A mi m'entra la risa, quines coses tenen. Però, quan els dic la meua edat real, posen la mateixa cara que al dir-los que algú fa cinc-cents anys que visqué. Quines coses tenen.
Dilluns passat o avui
L’espere a prop d'un baladre. Un únic verb conté les meues hores d'avui. A vegades, sota el text, l’espera em nuga el somriure. Mireu, els dic a les meues mans, com per estimar heu de tacar-vos. Mira, em diuen, com per estimar has de ser pacient. I assenyalen la fulla del baladre: hi ha verins més poderosos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada