Estellés, Coral romput

Amb a penes temps per escriure (ara faran House) però ho vull fer. Hui he tret tres llibres de la biblioteca. He buscat aquell poema en un d'ells, aquell poema que et feu pensar en mi, aquell poema que deia gire un cantó i crec que vaig a morir-me. Senyals, només de tu. Havia d'estar perquè eixe és el poemari: Coral romput, d'Estellés.

De Vicent Saragossà a Benimaclet l'he buscat. Allí estava, com a part de poema més llarg, no com a poema. M'enviares per tant, un tros de poema. Decidires copiar al missatge, per tant, fins on Estellés diu i una secreta pena. Que pena fos l'última (la teua, vull dir, última) paraula.

Llegint-lo tot sencer, després, he descobert que conté el vers nomenat a l'antic Der Zauberberg,

a punt d'estar més tris que mai. Entenc que és un vers genial perquè diu a punt, i no que està més trist que mai, i en canvi, és possible que ho sentira així, més trist que mai. M'he preugntat perquè eixe vers no el copiares. De tornada, al tramvia, de nit, he continuat amb Estellés La clau que obri tots els panys. He llegit també Ponç Pons. Volia haver dit, gràcies, gràcies, gràcies.

Per a quan despertes demà

ANÁFORA 1era estrofa

Con mucha ceremonia,
cada dia comienza con pájaros, campanas,
con las sirenas de una fábrica:
son tan blancos de oro los cielos y nuestros ojos
ven, al abrirse, tan brillantes los muros,
que, por un momento, nos preguntamos:
¿Desde dónde vienen la música, la energía?
¿A qué inefable criatura, que debemos haber perdido,
estaba destinado el día? Oh, enseguida
surge y adquiere su carácter terrenal
en un instante, en un instante cae
víctima de una larga intriga,
asumiendo la memoria y mortal,
mortal fatiga.

Elisabeth Bishop, NORTH & SOUTH, Ed. Igitur

Diumenge plujós

Si la setmana passada fou el tio Marino, hui ha sigut el tio Pepe, cosí germà de ma'uela (si dic àvia és com si no fóra ma'uela, coses d'haver integrat tant un castellanisme). I aleshores ella m'ha dit, Pepe, la tia Maria i la'uela, de xicotets, sempre junts, i quan anàvem a vore a la'uelo Pepet, a Maria i a mi mos donava un quinzet i al meu cosí un xavo. És que abans tot era per als xics.

Ara ja en casa, d'on hui no voldria haver eixit, i haver passat el matí llegint Trànsit, estudiant biologia molecular i tècniques d'automatització. I apunte ací, per no oblidar, dues frases fetes que m'han dit hui (ma uela i la tia Violeta). Fer orelletes i Caldera vella, bony o forat.

Jo això no ho vull

Podries ser feliç (podria) i en canvi no ho ets perquè sempre esperes més (espere¿?). Així continues esperant una vida alta, una epifania. I la veritat és que d'ací a alguns anys, minuts, o qui sap, segons, et moriràs. Em pregunte si hi ha gent que és incapaç de ser feliç (i no dic uns minuts de felicitat, felicitat després d'un orgasme, felicitat quan realitzes un bon treball, etc, parle d'una felicitat més continua, un benestar que dure dies, mesos, la capacitat de disfrutar pel que tens i no pensar en allò que falta). Em pregunte si hi ha persones que pateixen d'infelicitat. Si haurien d'haver cursos per a esta gent (estaré inclosa?). No t'has d'alarmar, Coralet, tot són èpoques. La qüestió és sentir que avances. Que avança. Quan estava llegint El desierto de los tártaros de Buzzati, no entenia aquell comentari que féu Vila-Matas, si no recorde malament, comentari que em féu comprar el llibre, la va etiquetar com a novel·la feliç: una novel·la feliç??, si en tota la novel·la Drogo i companyia esperen i esperen, es passen la vida esperant? Però no és això una fugida també? Sí, ara entenc que d'alguna manera era felicitat. Una felicitat per a mi fugida però felicitat. Drogo és feliç esperant. Drogo després canvia allò que espera, quan el que esperava ja no podrà ser, canvia allò que espera i ja està. Un ajornament de la felicitat, un ajornament esperançat (per tant, feliç), una vida que té una fi. En secret, alimentar eixa esperança.

Però, Drogo, jo això no ho vull.

Les invasores (3 era part?)

Encara continue enfeinada amb el treball (un de tants) de les invasores. La búsqueda per internet al llarg d'aquestes setmanes -que setmanes, mesos!- ha fructificat. Això té també una contrapartida, quant més trobes, més has de llegir i ressumir. He trobat un Document tècnic* que m'ha servit molt, la revista Atzavara, que són generosos i podem llegir per internet dos articles molt interessants, el de Xavier Oliver (que ja comentí ací) i el de Núria Gassó, una monografia del gènere Agave (la pitera, de la qual han fet tradicionalment (i supose que encara fan) mescal, pulque i tequila a Mèxic), la llista de les cent espècies considerades "les pitjors", o siga, les més roïns (ai, ja estic personalitzant-les!) elaborada pel grup especialista en invasores (ISSG) de la IUCN.

*Moragues Botey, E., Rita Larrucea, J. Els vegetals introduïts a les Illes Balears. Documents tècnics de conservació, II època, núm. 11. Govern de les Illes Balears. Conselleria de Medi Ambient.

El tio Marino

I la mort pot vindre ràpida. També la mort que va precedida per la malaltia. Càncer, etc. El tio Marino tenia un camp d'oliveres, duia les olives no recorde a quin poble a què feren d'elles oli (un oli boníssim), menjava molt...Si a les quatre del matí arribava el seu fill de França, doncs no passa res, cuinaven una paella i se la menjaven entre els dos. Me n'he assabentat hui.

La solució

-Els ciclamens que tens allí fora ... és fàcil que se'm muiguen?

-A vore, la vas a tindre dins o fora?

-Dins

-Mmm, és una planta que vol estar fora, en la finestra...

-No, aleshores no...I eixa planta que té les flors blanquetes, la de la flor menuda amb quatre pètals blancs..

-La Kalanchoe? Sí, eixa no necessita cap cuidao especial. És de la família dels cactus.

-Ah, sí, jo li he notat les fulles grossetes.

-Sí ...si vols que quan se caiguen les flors, te torne a florir prompte, li talles la branqueta esta, la de la flor..

-Ah, val.

Sí, ara en temps de fred, millor plantes resistents. De la família del cactus, però sense punxes.