Aquests dies i l'altre dia

Aquests dies

Quan vaig en bicicleta, em queixe dels vianants, no de tots, sinó d'aquells que passegen, o caminen simplement, per un carril  bici, o d'aquells que travessen el carril sense mirar si ve una bici o no. Per descomptat, em queixe també dels cotxes: els que no prenen la distància adequada i els que es passen els semàfor en roig. Has d'anar amb compte, sempre. Quan vaig a peu, o siga, sóc una vianant més d'aquest món, em queixe de les bicis que no van pel carril bici, sinó pel carrer, però no de totes: solament les que van pel carrer a una velocitat desmesurada. Has d'anar amb compte, sempre. També, si vas en bici o a peu, has d'anar amb compte amb les fulles de les palmeres o les branques dels plàtans: tant que els agrada podar, per què no poden les branques que a punt estan de clavar-se't als ulls? I no cregueu que aquest aputn conté ràbia, no, ni tan sols una poqueta. És solament un trosset d'aquests dies en què sóc ciclista, amb bicicleta de passeig però amb direcció a diferentes biblios de la ciutat. Cada vegada que l'agafe, em dic, has d'anar en compte, Coralet. I recorde quan tots els matins, aquells matins ja lluny, algú, qui conduïa, em deia, tot mirant els ciclistes, ixos s'estan ajuant la vida. I jo em reia, no sé perquè, tal vegada per com ho deia, perquè el que volia és que no agafara la bici, que no m'ajugara la vida. Has d'anar amb compte a la vida, sempre.

L'altre dia

No sé si vos haureu assabentant. Isqué als telediaris, als del migdia, almenys. Allí estava, un negre blanc, com va dir algú a la taula, o siga, una persona de raça negra (encara que genèticament, no té cap sentit diferenciar races) que era albina i que havia estat raptat per tal de ser venut com a cas màgic, com a algú que pot dur bona sort. El cas és que vaig pensar, de seguida, en Caldwell : allí estava part de la seua novel·la. No sé si en El camino del tabaco o en La parcela de Dios, un personatge, Ty-Ty ¿?, intenta, i ho aconsegueix, raptar un negre albí per tal que aquest trobe on està l'or. No recorde que passa després, em sembla que la xica, una filla de Ty-Ty, s'encapritxa, era donada a d'això, del pobre raptat.

Afegit: pensant-ho bé, la novel·la en qüestió ha de ser God's little acre, la xicoteta parcel·la de Déu, perquè en eixa es tracta, justament, de la febra de l'or! Ai, en què estaré pensant!

Bon dia

A vegades, no solament ens sentim bé, sinó que durant el dia ens passen coses bones. Per exemple, l'últim examen abans de les vacances d'estiu ens ix més o menys bé -deixem la classe amb l'esperança d'aprovar, diem adéu a les companyes felices perquè baix ens espera un xicot molt agradable. Per exemple,  per la vesprada se n'assabentem d'una bona nota d'un examen al qual no ens anàvem a presentar i que ens permet contemplar noves possibilitats en el futur. Per exemple, rebem notícies d'una estimadíssima amiga, que, pobreta meua, està fent la seua primera guàrdia - i no en sabíem res d'ella des de fa alguns mesos. Per exemple, compartim unes cerveses amb algú, sense importar-nos massa si fem tard a l'autobús o qui guanya el partit del dia. Per exemple, enllacem les mans mentre passegem. I pensem que allò que ens preocupa eixirà bé, que aquells amics que volem que tornen, tornaran, i que aquella persona que no pot tornar, si poguera veure'ns, es sentiria feliç de vore'ns feliços. I unes llàgrimes de felicitat i agraïment aguaiten pels ulls.

Quasi la meua setmana

Dilluns

S’acosta l’estiu i els mosquits, em piquen els mosquits encara com abans, se’m fan bufes i recorde que mon pare em fregava un all partit en la pell roja i unflada.

Dimarts

Quan parle amb J. tinc la sensació que es fixarà molt en com dic el que dic. Intente no pensar-ho, i llançar els meus entonses, els meus estic cansà, les meues s sordes, amb tota la naturalitat. Com parle amb ma mare, salvant les distàncies.

Dimecres


Té raó Donald Justice, no hi ha finals encertats.

Divendres

-Pues iremos a ver los animales de hace 10.000 años...
-Pero si eso no estará ni fosilizao...

-Los megaterios son de hace 10000 años...Allí está ese gigante (es refereixen al Museu de Ciències Naturals) reconstruido...que a saber cómo es eso de reconstruido...a lo mejor todo es de plástico menos un trocito de una falange...y ya está te ponen reconstruido...en Dinópolis estan tan reconstruidos que hasta te muerden..

[...]

-Después de cinco años, lo que sé es lo que ya por afición me interesaba... no te se queda nada, las curiosidades, algún dato disperso...cinco años para esto (ho diu un xic que sap molt de fòssils)...

-Yo solo tengo ahora conocimiento científico de mi ignorancia...

Albatros: pardal, cine i poema

Foto de D.V que anà a una de les últimes projeccions

Hui fa una setmana que els cines Albatros tancaren les portes. Sembla ser que és una altra víctima de la crisi, crisi que afecta als més dèbils, crisi que no existeix en les altes esferes, crisi que es posa a sobre d'altres que sempre estan en crisi. Vaig anar moltes vegades als Albatros: amb mos pares, poques vegades amb amics, moltes vegades amb T. La primera vegada que aní tenia jo setze anys i la pel·lícula elegida fou My name is Joe, del sempre reivindicatiu i sovint pamfletari Ken Loach.

Per a qui no ho sàpia, l'Albatros és també un pardal, un pardal famós pel tamany i el vol, i maldestre a terra. Aquest pardal jo el coneguí per Baudelaire, perquè L'Albatros també és un poema bellíssim, emocionant, que em donà a conéixer R., la professora de francès a qui li dec alguns amors literaris. Tantes vegades me'l vaig llegir, el poema, que arribí a saber-me'l de memòria: les ales de gegant el priven de caminar...

L'Albatros

Souvent, pour s'amuser, les hommes d'équipage
Prennent des albatros, vastes oiseaux des mers,
Qui suivent, indolents compagnons de voyage,
Le navire glissant sur les gouffres amers.

À peine les ont-ils déposés sur les planches,
Que ces rois de l'azur, maladroits et honteux,
Laissent piteusement leurs grandes ailes blanches
Comme des avirons traîner à côté d'eux.

Ce voyageur ailé, comme il est gauche et veule!
Lui, naguère si beau, qu'il est comique et laid!
L'un agace son bec avec un brûle-gueule,
L'autre mime, en boitant, l'infirme qui volait!

Le Poète est semblable au prince des nuées
Qui hante la tempête et se rit de l'archer;
Exilé sur le sol au milieu des huées,
Ses ailes de géant l'empêchent de marcher.

El secà (per què se'm fan tant difícils els diumenges?)

He de buscar els inicis de la malaltia que m'afecta els caps de setmana i que s'agreuja els diumenges de vesprada. De menuda, la tornada a casa escoltant els partits de futbol a la ràdio, eixa ràdio on havies de buscar les emissores girant una rodeta, tenien, sense saber encara el seu significat una sensació punyent de malenconia. No volia tornar del joc amb els meus cosins, dels circuits de bicicleta plens d'obstacles i senyals traïdores, dels plats preparats amb arròs -que furtàvem a ma guela-, fang i vinagreta (agret); de les expedicions als camps d'al costat. No volia la posta de sol des del cotxe, veure com els altres cotxes també es movien, tots cap a casa, mon pare conduint en silenci, ma mare també en silenci i jo tenint ganes de plorar. A l'endemà una altra vegada a escola amb el regust del diumenge al secà i l'esperança que el pròxim cap de setmana seria més llarg, no sé com.

Anit, Raimon a València

Amb camisa roja que deixava veure el coll d'una camiseta negra interior i pantalons i cinturó negre, es presentà anit a l'Olympia. Tants llargs i estusiastes foren els aplaudiments només isqué a l'escenari que hagué de parar-los tot dient: espereu, espereu que encara no hem començat i pot ser el concert no complisca les expectatives (o alguna cosa així). És igual, eixos aplaudiments ja venien de lluny, per una carrera llarga i admirable, per un grapat de cançons bellíssimes i per unes altres de to reinvindicatiu. Els meus pares, més de Serrat que de Raimon, no m'ensenyaren a escoltar-lo, fou un Ell que m'acostà a les cançons d'amor i sobretot als poemes musicats de Raimon. Cantà d'eixes les meues preferides, em faltà alguna, i cantà les que tot el públic li demana als concerts, les fixes. Ja sabem tots que les cantarà, perquè no sé fins a quin punt pot no cantar-les, no cal demanar-li-les a meitat de concert amb un crit.

Durant el concert, mirava jo el cabell blanquíssim, les arrugues de la cara, com esforçava la veu i com tancava els ulls en les cançons més crit i protesta. De tant en tant, mirava els músics, el contrabaix i el clarinet i la cara i les mans de ma mare que estava asseguda al meu costat. De tant en tant, el pensament em fugia, ara trist, ara preocupat, ara en les mans, ara en els morts, ara en la mort. Quan em descobria lluny, m'esforçava en tornar i en atendre, amb tots els sentits, al músic.

Els aplaudiments es succeïren durant les dos hores, tant a principi com a meitat com a final de cançó, i algun bonico llençat per veu de dona féu somriure Raimon.

Mentre eixíem del teatre, amb l'embús habitual de tot acte, pensava que encara podríem haver estat aplaudint, que segurament s'ho mereixia.