Un dia aquí, otro allà

Li ho vaig dir a Algú l'altre dia quan m'anuncià que, de cop i volta, havia comprat un bitllet de tren i marxava cap a la metròpoli. Li ho vaig dir i ho vaig recordar, o no sé si ho vaig recordar després o abans d'haver-li-ho dit... 

Els meus iaios sempre han tingut veïns singulars. Ara no, és cert, ara no en tenen pràcticament, de veïns, solament tarongers i un matrimoni que té cavalls -i que, per cert, la part masculina d'eixe matrimoni em deu un passeig a cavall-. Però bé, la cosa és que els veïns de l'antic pis dels meus iaios, ballen, de tant en tant, en el meu cap; pot ser perquè vaig ser una xiqueta molt impressionble, qui sap. Hi havia la dona, que jo no vaig conéixer, que es va engolir mitja botella de salfumant, i que sempre m'ha donat una pena terrible, la seua vida i la seua mort. Hi havia l'home pel qual faig aquesta entrada, excusa barata també per parlar dels meus iaios. L'home tenia un nom especial, L.,  però trobe que el meu iaio li deia d'alguna manera, d'alguna manera mig de burla, mig afectuosa, perquè era el que sempre s'ha dit un calçonassos, i que ara no recorde però que de segur el dissabte esbrinaré... L'home ajudava el meu iaio en les faenes del camp, del taronjar més bé, i també en les construccions que al llarg d'aquests anys s'han fet al secà (secà, per a qui no em conega: terra roja, sargantanes, borinots, taronges de sang, bacs, paelles, curses amb la bici; resumint, el meu territori d'exploració, l'únic més bé, que vaig tindre de xiqueta).

Aquest home solia dir, en un castellà de interior, Un dia aquí, otro allà, i amb això resumia qualsevol qüestió sobre la vida. O siga, acceptava de bon grat, perquè ho deia rient-se, allò incert i atzarós que té la vida: un podia creure's que així estaria tots els dies que li quedaven, vivint, per exemple, en un pis de lloguer a un poble de l'Horta Nord, i de sobte un dia alçar-se en un altre lloc, un nou lloc on començar, un nou lloc on tornar a buscar-se la vida.

La frase un dia aquí, otro allà  ha sigut repetida moltíssimes vegades en la meua família, sobretot per part de mon pare, i pot ser ara encara, si li la dius a m'agüelo, encara es dibuixe en la seua cara un somriure de record de vells temps.
L. es penjà fa uns anys, m'agüela em digué la raó, segons ella, però jo no la recorde massa bé.

Adéu, xiquets!

En la pel·lícula Conte d'estiu, la xica principal (la que més m'agradà vos recorde) deia que qualsevol persona tenia el seu interés. Que no podia avorrir-se perquè sentia massa curiositat per saber de la gent amb la que estava parlant. Per això, afegia, era etnòloga. Jo no vaig tant enllà: m'agrada alguna gent, altra me la bufa. Per això, pot ser, no em fiu etnòloga.

No fan cas quan els dic que no s'arranquen fulles de les plantes, que no usen maricón com a insult, que esmorzen asseguts i no corrent pel pati. Que no es barallen, que no ploren per una minúcia. Alguns atenen quan els explique que això que veuen és una olivera i això em plau molt.

Em sorprén, entre altres coses, que alguns ja tinguen les seues preferències: hi ha un xiquet, per exemple, que escodrinya sempre el terra per vore què troba- panderoles, porquets de Sant Antoni, una sargantana sense cua...També com alguns xiquets ja acaben bé les feines, pinten acuradament, mentre d'altres fan quatre gargots i volen de seguida aplaudiments pel seu treball.

Els trobaré a faltar, a uns més que a uns altres, perquè no sóc etnòloga, quan el dilluns m'alce, a una altra hora, sense presses perquè faig tard, i no els diré bon dia com he fet al llarg d'un mes: insistint perquè alguns de matí estaven muts i no em responien...

Coralet pensa massa (amb un annex)

Dilluns

Ja m'ho havia dit J., és curiós com les persones, al reunir-se després de tants anys, prenen el mateix rol que en aquell temps tenien en la classe o en el grup. Ho comprove amb el meu retrobament particular del dissabte. La seductora, la callada, l'inquiet, el xarraor. Solament una sembla que rebenta l'antic rol i esdevé el centre (si la seductora ho permet) de les converses. És més fàcil continuar amb la imatge antiga: si eixa és la que teníem, per alguna raó serà.

Dimarts: Posicionaments

Hi ha coses que no entenc: les dones que porten tacons encara que els dits se'ls abotifarren dins la sabata, els vells que voten a la dreta quan han sigut d'esquerres tota la vida, els misògins, els hòmens que llancen floretes a algunes dones que passen pel seu costat, les dones que diuen que això últim els puja la moral, els anuncis de les Forces Armades -però que ens estan venent, heroisme a punta de pistola?-. No entenc els desenamoraments, i de cap de les maneres entenc els finals, ni els encertats ni els no encertats.

Dimecres: tindre por o no

Llig avui al Levante una notícia que m'interessa (a part d'eixa que diu que per ara no han trobat a L'Albufera el temut mosquit Anopheles, mosquit que domina al Delta de l'Ebre). Conten que un novillero mexicà va fugir dues vegades de la plaça, aporegat pel bou. La gent el xiulà amb ganes, i ell, amb un acte propi d'eixa festa, supose, es tallà la cua ell mateixa i alçant-la, l'ensenyà al públic. Jo me'n recordat del poema de Tadeusz Rózewicz sobre el soldat desertor (quan hi haurà un monument per als desertors?). Perquè encara que no tinga res a veure eixa notícia i els desertors, ho sé, a mi em sembla que fugir no sempre significa ser un covard.

Dimecres, annex

Aquest bell poema m'ha posat de bon humor. M'ha donat espenta, quines coses.

Quasi la meua setmana

Dilluns

S’acosta l’estiu i els mosquits, em piquen els mosquits encara com abans, se’m fan bufes i recorde que mon pare em fregava un all partit en la pell roja i unflada.

Dimarts

Quan parle amb J. tinc la sensació que es fixarà molt en com dic el que dic. Intente no pensar-ho, i llançar els meus entonses, els meus estic cansà, les meues s sordes, amb tota la naturalitat. Com parle amb ma mare, salvant les distàncies.

Dimecres


Té raó Donald Justice, no hi ha finals encertats.

Divendres

-Pues iremos a ver los animales de hace 10.000 años...
-Pero si eso no estará ni fosilizao...

-Los megaterios son de hace 10000 años...Allí está ese gigante (es refereixen al Museu de Ciències Naturals) reconstruido...que a saber cómo es eso de reconstruido...a lo mejor todo es de plástico menos un trocito de una falange...y ya está te ponen reconstruido...en Dinópolis estan tan reconstruidos que hasta te muerden..

[...]

-Después de cinco años, lo que sé es lo que ya por afición me interesaba... no te se queda nada, las curiosidades, algún dato disperso...cinco años para esto (ho diu un xic que sap molt de fòssils)...

-Yo solo tengo ahora conocimiento científico de mi ignorancia...

Punt i final

Punt i final. He tardat en acabar-lo perquè ja acostant-me al final, em sabia greu. Ja estic fora de la història. No sé si ho fareu, però jo solc ajornar els punts i final. Per això, encara que he dut aquest llibre amb mi ja anara a la facultat o de festa (sí, també), no l'obria quant a penes. Ma mare diu que m'agrada traure a passejar els llibres, i no li falta raó. Ara que ja no em va acompanyar, torne a fer el mateix: mantinc el llibre acabat de llegir a la tauleta de nit o a l'escriptori, com si m'agradara encara veure-lo i en eixe moment, quan els ulls es posen sobre ell, la imaginació torna als paisatges i la història. Solament ho faig en el cas en què el llibre m'haja agradat molt i a més, haja fet amistat amb els personatges. Que li anem a fer! No sé qui deia que rellegir era com tornar a veure vells -i estimats- amics.

T. em diu que per què no llig ja Maqroll, que aleshores sí que vaig a disfrutar. Responc que estic esperant el moment oportú, però no és del tot cert. La veritat és que sé que si el comence, hauré d'acabar-lo, i aquest llibre em sembla que seran dels que deixen empremta. O siga, que estic ajornant el punt i final. Sí, sí, ja sé que no té sentit, que quan el disfrutaré serà quan el llija i no ara, que espera, agafant pols a la prestatgeria. D'altra banda, el rellotge no s'atura, i em puc morir abans de trobar el moment oportú per llegir-lo.  

D'este estiu no passa, em dic.

"Y era Verano, hermoso Verano". Ésas eran las palabras finales del cuento predilecto de Thea, y pensó en ellas mientras salía corriendo al mundo un sábado de mayo por la mañana, con el libro de música bajo el brazo. Iba a casa de los Kohler a recibir su lección de música, pero no tenía prisa.
Era en verano cuando de verdad se vivía.

El canto de la alondra, Willa Cather