Un dia aquí, otro allà

Li ho vaig dir a Algú l'altre dia quan m'anuncià que, de cop i volta, havia comprat un bitllet de tren i marxava cap a la metròpoli. Li ho vaig dir i ho vaig recordar, o no sé si ho vaig recordar després o abans d'haver-li-ho dit... 

Els meus iaios sempre han tingut veïns singulars. Ara no, és cert, ara no en tenen pràcticament, de veïns, solament tarongers i un matrimoni que té cavalls -i que, per cert, la part masculina d'eixe matrimoni em deu un passeig a cavall-. Però bé, la cosa és que els veïns de l'antic pis dels meus iaios, ballen, de tant en tant, en el meu cap; pot ser perquè vaig ser una xiqueta molt impressionble, qui sap. Hi havia la dona, que jo no vaig conéixer, que es va engolir mitja botella de salfumant, i que sempre m'ha donat una pena terrible, la seua vida i la seua mort. Hi havia l'home pel qual faig aquesta entrada, excusa barata també per parlar dels meus iaios. L'home tenia un nom especial, L.,  però trobe que el meu iaio li deia d'alguna manera, d'alguna manera mig de burla, mig afectuosa, perquè era el que sempre s'ha dit un calçonassos, i que ara no recorde però que de segur el dissabte esbrinaré... L'home ajudava el meu iaio en les faenes del camp, del taronjar més bé, i també en les construccions que al llarg d'aquests anys s'han fet al secà (secà, per a qui no em conega: terra roja, sargantanes, borinots, taronges de sang, bacs, paelles, curses amb la bici; resumint, el meu territori d'exploració, l'únic més bé, que vaig tindre de xiqueta).

Aquest home solia dir, en un castellà de interior, Un dia aquí, otro allà, i amb això resumia qualsevol qüestió sobre la vida. O siga, acceptava de bon grat, perquè ho deia rient-se, allò incert i atzarós que té la vida: un podia creure's que així estaria tots els dies que li quedaven, vivint, per exemple, en un pis de lloguer a un poble de l'Horta Nord, i de sobte un dia alçar-se en un altre lloc, un nou lloc on començar, un nou lloc on tornar a buscar-se la vida.

La frase un dia aquí, otro allà  ha sigut repetida moltíssimes vegades en la meua família, sobretot per part de mon pare, i pot ser ara encara, si li la dius a m'agüelo, encara es dibuixe en la seua cara un somriure de record de vells temps.
L. es penjà fa uns anys, m'agüela em digué la raó, segons ella, però jo no la recorde massa bé.

Cara i creu?

Hi hagué un temps, uns anys, supose, en què em venia de tant en tant la mateixa sensació de fragilitat. En qualsevol moment, pensava, en qualsevol moment podem caure, la gent que m'estime i jo. S'havia mort la meua àvia feia no res, i algú a qui trobaré a faltar sempre, feia un any i mig. Som, li deia a ma mare, com les bitlles que algú intenta tombar. Solament podem esperar, mare, que la bola tarde anys en encertar el colp.

L'altre dia, de nit, vaig veure un trosset d'un programa, on no sé perquè, algunes mares parlaven sobre la mort dels seus fills. Crec que eren portugueses, i s'havien associat per poder parlar i passar el dol més tranquil·lament, o amb més companyia. Vaig reconéixer algunes de les paraules que digué una mare: hagueren d'acceptar, ella i el seu home, que hi ha coses que no es poden canviar, que no admeten reparació. El  procès del dol és això, anar acceptant allò que no es pot reparar.

I entre aquests pensaments seriosos, els xiquets tots els dies me'n diuen alguna. Ahir, un xiquet a qui tinc un afecte especial, mentre miràvem com havia germinat el fesol, em digué: sí, ha salido una rama del cacahuete blanco. Un fesol, una alubia, o un frijol, però no un cacahuete blanco!

També em fa molta gràcia que diguen sempre ponido, i no puesto, que diguen pombero i no bombero (había un pombero, tilin tilin tilero), que diguen pucaracha i no cucaracha. Que diguen gomitar i no vomitar (jo deia gotifarra i no botifarra)

I somric quan els sent dir, a uns xiquets de cinc anys, pos jo cuando era pequeño... I què ets ara, els responc, major?

Annex: passat i present. O Aurora, Take this waltz i Els negres (norma i paradís)

Algú m'ha passat el disc Con elegancia, de Loquillo, eixe home xulapó, que diria la meua àvia. Una de les cançons és un poema musicat del llibre Poeta en Nueva York de Lorca. Eixe poemari és magnífic, magnífic, té una força descomunal. Sempre m'ha sobtat que Lorca escriguera Romancero gitano i Poeta, són llibres tan i tan diferents. Està molt bé la cançó, el poema és obvi que m'agrada. Tot açò m'ha recordat el temps en què sentia el disc, disc no disc compacte, Poetas en Nueva York. Tenia setze anys i em posava, per exemple, aquest disc i m'emocionava. Ballava un vals en Viena amb Cohen, sentia el ritme i la veu de LLach. Dues cançons fonamentals: Take this waltz i Els negres (norma i paradís). Disfruteu-les amb mi.

Jo no he pujat mai a un carro

Conta la meua àvia, que quan mon pare era xicotet, cada vegada que sentia les rodes d'un carro pel carrer, de seguida es posava a plorar: que vull pujar, que vull pujar! I tot eren plors i crits mentre s'agarrava al bavero de sa mare, de la seua àvia, o de la seua besàvia (la meua família ha sigut molt longeva) i les espentava cap al carrer.

Hui jo he caminat un bon tros al costat d'un carro, pujat a d'ell, un xic d'uns disset anys, boniquet, amb una camisa que posava embolaors d'Alboraya (eixa y em fa mal a la vista). He estat a punt d'amollar-li: vull pujar, vull pujar! Però l'únic que he fet, ha sigut anar més aspaiet per anar al seu costat.

M'agrada veure com els cotxes de darrere han d'esperar que el carro gire cap a un altre camí, o per a tindre la carretera lliure per adavantar. Com contrasta la pressa d'alguns amb la calma d'uns altres.

Fa quinze anys

La meua àvia entrà al magatzem i em deixà un moment sola en la tenda. Esperàvem mon pare. Potser eren les set del matí, o un poc abans o un poc després. No sé si esperàvem mon pare o ma mare, realment. Va ser el temps en què jo em quedava a dormir amb els meus avis, quan encara vivien a Massamagrell. 

La ràdio estava encesa i varen anunciar la mort de Lola Flores. Quan tornà la meua àvia, de seguida li ho vaig dir. Güela, diuen que Lola Flores s'ha mort. Ella, tan propi d'ella no creure's el que les xiquetes diuen, em respongué: què dius, què se va a morir.