Annex: passat i present. O Aurora, Take this waltz i Els negres (norma i paradís)

Algú m'ha passat el disc Con elegancia, de Loquillo, eixe home xulapó, que diria la meua àvia. Una de les cançons és un poema musicat del llibre Poeta en Nueva York de Lorca. Eixe poemari és magnífic, magnífic, té una força descomunal. Sempre m'ha sobtat que Lorca escriguera Romancero gitano i Poeta, són llibres tan i tan diferents. Està molt bé la cançó, el poema és obvi que m'agrada. Tot açò m'ha recordat el temps en què sentia el disc, disc no disc compacte, Poetas en Nueva York. Tenia setze anys i em posava, per exemple, aquest disc i m'emocionava. Ballava un vals en Viena amb Cohen, sentia el ritme i la veu de LLach. Dues cançons fonamentals: Take this waltz i Els negres (norma i paradís). Disfruteu-les amb mi.

Com saber si és el camí equivocat?

Ella, per a trobar senyals, no li cal cap ajuda. Els desesperats sempre esperen un senyal exterior. I mentre caminava pel claustre, ja de nit i plovent, sabia que trobaria en la sala algun indici del canvi. O no, després de l'indici recordava haver caminat pel claustre, fent fotos al pati en runes, l'acant recordant-li les columnes, i pensant en els senyals. En la segon sala, després de quadres horrorosos i superficials, allí estaven les enormes lletres i l'epifania: stop, go back, you're going the wrong way.

Tocar mare, tornar a casa

Ho he fet més vegades, quan per algun motiu m'he notat estranya, fora del meu lloc, amb gent incomprensible, allunyada a mi de tal manera que jo mateixa exagere eixa distància, en volta d'apropar-los per trobar-me més còmoda -açò ja sembla la meua psicoteràpia!- busque, només puc, la poesia. Busque fullejar llibres, llegir poemes dispersos, obrir-los, furgar. Allí on la paraula em salva, en la meua llengua, i m'omplin no sé de què, d'una calma i alhora una excitació. Tocar mare, diu. Sí, d'alguna manera com si abraçara a ma mare quan torne cansadíssima i pot ser amb la sensació de fracàs al cos. Però no és això sols : també 'exicitació mental que provoca llegir. Com si les paraules et salvaren de l'estranyesa del món. Com si. Perquè després torne a casa i recorde que allò que em salvà (i salva) no fou la poesia. Les persones que estimí, les que estime, les persones a les que no podré agrair-ho prou , les que m'atengueren, jo mateixa. Sí, al final, la poesia et fa la vida més vivible però no et salva de res. De la catàstrofe no et salva, tampoc del moment després de la catàstrofe.
Venia tot açò pensant-ho de camí a Tres i Quatre, pensant en què pot ser no tinc diners però necessite comprar-me poesia, sí, pensava, salvar-me de la sensació llefiscosa i pudenta, del món extern que a vegades se'ns pot fer tan díficil.
I desitjava també, encara que ja no ho tindré, dedicar tot el cap de setmana a llegir, a no parlar, a quasi no pensar en el futur, tampoc en la feina, a llegir, a llegir Vinyoli i De Lillo, Calvino i Beneyto, Claes Andersson. I volia cridar a d'ells i als vianants: salveu-me, salveu-me, salveu-me! Després, més calmada, he pagat el bitllet de l'autobús i he pensat en el sopar i en la pel·lícula del divendres.