Homenatge amb Joan Vinyoli

Com hui ja arribaré tard a tot, que més dóna que prenga temps per escriure uns versos dels llibres que tornaré a la Biblioteca d'ací unes hores. He vist que molts bloguers s'han unit a l'homenatge a Espriu, com jo no l'he llegit mai (a excepció d'un poema, El Brau, que està a l'enciclopèdia que tenim a casa com a mostra de la literatura catalana) doncs no em sembla adient retre-li homenatge, encara que conega versos per Raimon o per documentals (com el de la 33 de l'altre dia). Tanmateix, a un poeta se li pot retre homenatge amb la poesia, encara que siga d'altres.

BALNEARI

No t'enarti l'octubre; prefereixo l'agost,

ple de lliris de foc, de gira-sols incendiats,

de negocis vermells;

el cel s'estritlla, mira:

cremen els pins i pel sorral caminen

enamorats volàtils.

Encara que juguem

a cartes, quan vespreja, en una sala

de balneari o bé fem un partit

de tennis a la pista

vermella,

tot inútil, que bevem destrucció

com un licor molt sec; així coherentment,

anem morint-nos una mica

cada minut.

Joan Vinyoli, Encara les paraules.

Tocar mare, tornar a casa

Ho he fet més vegades, quan per algun motiu m'he notat estranya, fora del meu lloc, amb gent incomprensible, allunyada a mi de tal manera que jo mateixa exagere eixa distància, en volta d'apropar-los per trobar-me més còmoda -açò ja sembla la meua psicoteràpia!- busque, només puc, la poesia. Busque fullejar llibres, llegir poemes dispersos, obrir-los, furgar. Allí on la paraula em salva, en la meua llengua, i m'omplin no sé de què, d'una calma i alhora una excitació. Tocar mare, diu. Sí, d'alguna manera com si abraçara a ma mare quan torne cansadíssima i pot ser amb la sensació de fracàs al cos. Però no és això sols : també 'exicitació mental que provoca llegir. Com si les paraules et salvaren de l'estranyesa del món. Com si. Perquè després torne a casa i recorde que allò que em salvà (i salva) no fou la poesia. Les persones que estimí, les que estime, les persones a les que no podré agrair-ho prou , les que m'atengueren, jo mateixa. Sí, al final, la poesia et fa la vida més vivible però no et salva de res. De la catàstrofe no et salva, tampoc del moment després de la catàstrofe.
Venia tot açò pensant-ho de camí a Tres i Quatre, pensant en què pot ser no tinc diners però necessite comprar-me poesia, sí, pensava, salvar-me de la sensació llefiscosa i pudenta, del món extern que a vegades se'ns pot fer tan díficil.
I desitjava també, encara que ja no ho tindré, dedicar tot el cap de setmana a llegir, a no parlar, a quasi no pensar en el futur, tampoc en la feina, a llegir, a llegir Vinyoli i De Lillo, Calvino i Beneyto, Claes Andersson. I volia cridar a d'ells i als vianants: salveu-me, salveu-me, salveu-me! Després, més calmada, he pagat el bitllet de l'autobús i he pensat en el sopar i en la pel·lícula del divendres.

Novembre de fred

Per al començament del fred, cançons absolutament tristes, absolutament belles.

Novembre per fi del fred i la tristesa, com ha de ser. I aquest any, malgrat ser l'últim dia, no deixe de recordar-te poema: Novembre, fes-me de company i retrobem les velles castanyeres, embufandats amb gavardina grisa...