Qui no somia

Per a ella, jo era més com l’hivern. Somiava l’au del paradís, les arrels que pengen dels troncs i perforen els solsticis freds, la cega trajectòria de la pluja als tròpics, de la calorassa. Ella somiava i tenia hivern que era jo, insistent i esmaperdut, acostumat al gris de les gavines que no somia, que sols busca femer.

...sóc una de tantes que creu allò de "rates de l'aire, rates de l'aire" ... pobrets animalets!

Tanquem finestres

Desembre ha aparegut avui a les sis quan l’horitzó ha abaixat fins esgotar-se. El sol ha tornat a fer-se somni, fantasma el cadàver de l’estiu enfonsat més i més lluny. Ningú ha dit res, però el tic-tac semblava cantussejar una tonada més trista i el vidre no ha tremolat per l’últim raig. He amagat les plantes i tancat les finestres. Darrere de mi un feix de fred com un puny.

Finals d'octubre

Dilluns

Diu que el major problema és que hi ha alumnes sense cap tipus d'esperança: han viscut fracàs rere fracàs.  Per això ens planteja com il·lusionar-los el primer dia de classe. Ell em deia que allò important era resistir i que ningú podia viure sense il·lusió, per això ara no m'espante. Com en eixe poema de Joan Margarit: per un somriure a una fotografia, no mai s'ha sentit orfe.

Dimarts

Em diu que sóc jo de tardor i que no em coneixia. La tardor està darrere el sospir perquè ja no hi haurà nits de banys ni llunes a les mans ni matinades de finestres obertes. Serà ja cosa nostra no sentir massa fred.

Divendres

La meua àvia em contava com era la seua germana, que es deia igual que jo, i sempre acabava amb el mateix: la tristesa de no haver estat més temps amb ella, d'haver-la cuidat. Era massa xicoteta i no se n'adonava. Sa mare li manava fer el dinar per a tots -el pare cuidava bous i vaques o anava a la conserva-  i ella pegava a fugir només podia. La germana, malalta ja, la cridava: vine, vine que la mare te renyirà. Com si fóra ara, em deia, la veig aguaitant per la finestra, el cabell roig i la pell blanquíssima, plena de pigues. I una veu massa fluixa com per sobreviure.

Per no entristir-me massa, tenia jo onze anys, s'inventava un final: que quan ella morí, als setze anys, vegé com uns àngels alçaven el taüt i se l'enduien al cel. La cosa té més mèrit perquè ma iaia  no creu en àngels. Jo fa temps que tampoc.

Hi ha persones que...

Hi ha persones, li dic mentre ella agafa el got de tinto d'estiu, que quan senten alguna cosa important, ja saps, això que anomenen sentiments forts, simulen (i fins i tot arriben a sentir-la, com un efecte secundari de l'engany) una certa indiferència, tal volta és el que li passe a d'ell. Ella xucla la beguda mentre em mira. Tot seguit diu, quin cansament, no, haver de mantindre sempre una certa fredor cap a les coses bones de la vida?

Memòria del fred

Aquests dies estic estudiant les plantes a nivell molecular, que potser, als lectors habituals del blog els semble un avorriment, però, cregueu-me, malgrat la calor i les ganes que tinc d’eixir i que em roseguen el pensament, disfrute estudiant estes coses. I algunes d’estes coses m’han semblant prou atractives com per escriure-les ací, encara que obvie la part més molecular i explique –com puc- la part fisiològica.

Clàssicament, en quant a la relació de la floració amb el fotoperíode (hores de llum i hores de foscor en un dia), les plantes s’han classificat en plantes de dia llarg i plantes de dia curt. Les plantes de dia llarg necessiten unes hores de claror mínimes per poder florir, mentre que les plantes de dia curt no floreixen si les hores de claror sobrepassa un llindar. Tanmateix, segons sembla és la foscor la que realment regula la resposta al fotoperíode, i a més, hi ha més tipus de plantes, però, per fer-nos una idea, seguim amb l’antiga classificació.

La floració és un procés continu, però, com ocorre amb altres processos, per tal d’entendre’l, s’ha dividit en etapes teòricament discretes. Estes són: la inducció (quan la planta decideix que ha de florir), la iniciació (quan s’especifica que això siga una flor) i per últim, el desenvolupament floral.

El fotoperíode, per tant, intervé en la inducció i és un dels principals factors ambientals que hi afecta. La detecció de les hores de llum i foscor és un avantatge perquè així detecten la variació estacional: no és el mateix florir cara a l’hivern que cara a la primavera.

Imaginem ara una planta de dia llarg, la que florirà a la primavera, en octubre. El fotoperíode en la tardor i en la primavera és semblant, ai, però el que ve després res té a veure: uns dies calorosos  o uns dies de fred. Com els diferencia, els dies de la primavera i els dies tardorencs? Doncs perquè, diguem-ho així, té memòria. Una memòria entre cometes, res a veure amb el concepte correcte de memòria, però em permet la llicència: una memòria del fred. Recorden, gràcies a complexes mecanismes a nivell molecular- entre altres coses, es marca l’ADN i la marca seria el record-, que han passat per l’hivern, que vénen del fred.

Juan, l'alcohol, el fred, la mina i les bèsties

Juan és un home de setanta anys, però n'aparenta menys. Té el cabell curt i tot blanc, porta ulleres fosques, com si ací i amb aquest oratge es necessitaren ulleres de sol. Jo ja sabia d'ell, però encara no l'havia vist.

Una nit d'aquest hivern passat, quan el termòmetre arribà a marcar menys sis o menys set graus, ell, borratxo, arribà trontollant a casa, i tal com va entrar, es gità al llit vell de la caravana (perquè, sí, a més de mil metres ell viu en una caravana). Quan s'alçà va notar com si li clavaren ganivetes oxidades als dos dits grossos del peu, que havien pres un color definit entre el blau i el violeta, i coixejant anà fins la casa de Carmen, ramadera, que és l'única que de tant en tant cuida d'ell. Anaren- Carmen, Juan i el germà de Carmen- a l'hospital perquè ja estava clar el que passava. Per culpa de l'alcohol se li va oblidar tapar-se i encendre's l'estufa i se li havien congelat els dits. Quan el metge li va dir a l'infermer que pot ser caldria tallar, Juan, que estava a la llitera, alçà el cap i digué: aquí no se corta nada! En efecte, no es va tallar res, no crec que pel crit de Juan sinó perquè al final no calgué. Ho conta rient-se, si hay que cortar esto (i simula un ganivet que talla el coll) primero al menos un cubata!

Juan treballà fins els quaranta anys a una mina, explica que és igual que el metro, hi ha galeries i direccions, hi ha la roca. S'ho deixà perquè començà a caure-li el pèl, una malaltia de la que no sap el nom, però que li canvià la vida, perquè a partir d'eixe moment féu la vida a dalt, com ell diu. Així ara ajuda a cuidar les vaques solament alguns matins, perquè ja està jubilat, però trenta anys els ha passat cuidant les bèsties (traducció de las bestias, que és com ho diu ell): donant menjar per a les vaques, netejant els estables. Ara es sol emborratxar prou sovint, i no sé com arriba fins un altre poble, segurament Ortedó, on sí que hi ha bar i alcohol i companyia; no sé si hi haurà alguna bona ànima (que alguna ha d'haver) que l'arreplegue i després el torne a pujar a Vilanova; no crec que siga Carmen, perquè ella pateix per la seua tendència a beure massa.

Juan diu bujero en volta de agujero quan explica com mata els gossets fills de la gossa que l'acompanya fa més de deu anys. Cada primavera li nota la panxa més grossa i sap que aquest any també haurà de soterrar els cadells quan encara no han obert els ulls. Aquest any creu que no ho haurà de fer, pot ser la gossa ja siga massa vella.
Juan diu que abans es queda ell sense menjar que els seus gossos pateixen fam, i darrere dels vidres foscos crec veure com li brillen els ulls.

Desembre. Pensaments trists

Serà un altre any el que passe sense veure Nadal amb neu. Tampoc aniré a la platja, ni veuré la mar, com l'any passat. Serà el fred de desembre una altra vegada. El fred, el silenci, el cuchillo de la memoria (Pizarnik).

Tal vegada també trobe una dolça línia de flotació.

Novembre de fred

Per al començament del fred, cançons absolutament tristes, absolutament belles.

Novembre per fi del fred i la tristesa, com ha de ser. I aquest any, malgrat ser l'últim dia, no deixe de recordar-te poema: Novembre, fes-me de company i retrobem les velles castanyeres, embufandats amb gavardina grisa...

Corre, Coralet, corre

Pot ser un problema de les generacions més jóvens, o no. La vida, que corre, i darrere nosaltres, per assolir acomplir els deures de cada dia. A vegades muntanya que cau sobre nosaltres, a vegades més lleuger el pes, com la muntanya de La Patà, a vegades, horitzó clar i a vint kilòmetres de distància de la retina. Pense i m'esforce en intentar combinar. Combinar i equilibrar-me, combinar i no dispersar-me. O no tindre la sensació de la dispersió. Pot ser és tot perquè encara no arriba el fred. I el necessite per a voler escalfar-me.