Per a ella, jo era més com l’hivern. Somiava l’au del paradís, les arrels que pengen dels troncs i perforen els solsticis freds, la cega trajectòria de la pluja als tròpics, de la calorassa. Ella somiava i tenia hivern que era jo, insistent i esmaperdut, acostumat al gris de les gavines que no somia, que sols busca femer.
...sóc una de tantes que creu allò de "rates de l'aire, rates de l'aire" ... pobrets animalets!
