Per a ella, jo era més com l’hivern. Somiava l’au del paradís, les arrels que pengen dels troncs i perforen els solsticis freds, la cega trajectòria de la pluja als tròpics, de la calorassa. Ella somiava i tenia hivern que era jo, insistent i esmaperdut, acostumat al gris de les gavines que no somia, que sols busca femer.
...sóc una de tantes que creu allò de "rates de l'aire, rates de l'aire" ... pobrets animalets!
confesso que jo també... crec que és perquè em fan por, em generen desconfiança. De tota manera, darrerament estic aprenent a conviure-hi. Al final els tindré simpatia i tot! :-)
ResponEliminalavidatevidapropia