Diu que el major problema és que hi ha alumnes sense cap tipus d'esperança: han viscut fracàs rere fracàs. Per això ens planteja com il·lusionar-los el primer dia de classe. Ell em deia que allò important era resistir i que ningú podia viure sense il·lusió, per això ara no m'espante. Com en eixe poema de Joan Margarit: per un somriure a una fotografia, no mai s'ha sentit orfe.
Dimarts
Em diu que sóc jo de tardor i que no em coneixia. La tardor està darrere el sospir perquè ja no hi haurà nits de banys ni llunes a les mans ni matinades de finestres obertes. Serà ja cosa nostra no sentir massa fred.
Divendres
La meua àvia em contava com era la seua germana, que es deia igual que jo, i sempre acabava amb el mateix: la tristesa de no haver estat més temps amb ella, d'haver-la cuidat. Era massa xicoteta i no se n'adonava. Sa mare li manava fer el dinar per a tots -el pare cuidava bous i vaques o anava a la conserva- i ella pegava a fugir només podia. La germana, malalta ja, la cridava: vine, vine que la mare te renyirà. Com si fóra ara, em deia, la veig aguaitant per la finestra, el cabell roig i la pell blanquíssima, plena de pigues. I una veu massa fluixa com per sobreviure.
Per no entristir-me massa, tenia jo onze anys, s'inventava un final: que quan ella morí, als setze anys, vegé com uns àngels alçaven el taüt i se l'enduien al cel. La cosa té més mèrit perquè ma iaia no creu en àngels. Jo fa temps que tampoc.
jo sí que hi crec. tenen rostres coneguts, d'amics, germans, àvies. vénen sovint a recordar-me que val la pena tot. també el tedi, la desorientació, el no saber.
ResponEliminalavidatevidapropia
Sí, vist d'eixa manera sí. A mi també vénen, per això allò que he dit de no espantar-me. Però de més jove, creia en altre tipus d'àngels.
ResponEliminaUna abraçada
Coralet