Que estimes, vol dir

A vegades et descuides i obeeixes un fred, sense adonar-te'n. I vas tornant enrere, com si res haguera servit i solament repeteixes que ja has oblidat coses. Que no tens dret d'oblidar i el fred comença i s'escampa aleshores. I tornes perquè agafes aire del plor i també torna un aire tranquil.  I t'adones que estimes encara.

Desde el principio, 

desde niña, creí

que el dolor quería decir

que no me amaban.

Que amaba, quería decir.

Louise Glück

Finals d'octubre

Dilluns

Diu que el major problema és que hi ha alumnes sense cap tipus d'esperança: han viscut fracàs rere fracàs.  Per això ens planteja com il·lusionar-los el primer dia de classe. Ell em deia que allò important era resistir i que ningú podia viure sense il·lusió, per això ara no m'espante. Com en eixe poema de Joan Margarit: per un somriure a una fotografia, no mai s'ha sentit orfe.

Dimarts

Em diu que sóc jo de tardor i que no em coneixia. La tardor està darrere el sospir perquè ja no hi haurà nits de banys ni llunes a les mans ni matinades de finestres obertes. Serà ja cosa nostra no sentir massa fred.

Divendres

La meua àvia em contava com era la seua germana, que es deia igual que jo, i sempre acabava amb el mateix: la tristesa de no haver estat més temps amb ella, d'haver-la cuidat. Era massa xicoteta i no se n'adonava. Sa mare li manava fer el dinar per a tots -el pare cuidava bous i vaques o anava a la conserva-  i ella pegava a fugir només podia. La germana, malalta ja, la cridava: vine, vine que la mare te renyirà. Com si fóra ara, em deia, la veig aguaitant per la finestra, el cabell roig i la pell blanquíssima, plena de pigues. I una veu massa fluixa com per sobreviure.

Per no entristir-me massa, tenia jo onze anys, s'inventava un final: que quan ella morí, als setze anys, vegé com uns àngels alçaven el taüt i se l'enduien al cel. La cosa té més mèrit perquè ma iaia  no creu en àngels. Jo fa temps que tampoc.

M'ha eixit un homenatge un poc trist

A casa, on no han sigut lectors de poesia, hi ha dos poemaris que són heretats: País, de Blas de Otero, i Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés.  M'agradaria recordar millor a quina edat caigué en les meues mans el d'Estellés, el llibre editat per 3 i 4:  les tapes velles, d'un blau groguenc, tacades per totes les bandes, i les fulles aspres pel pas dels anys. Tinguí sort de trobar-me'l per casa, sigué un començament.

Hi ha llibres que puc perdre, fins i tot els que he llegit, rellegit, tocat, olorat, passejat, fullejat; el mal no seria greu. Hi ha llibres, com eixos dos que he esmentat, que no puc perdre, seria un desastre, un plor, no podria substituir-los. És difícil dominar l'art de perdre, eh?

LA COLLITA

Passen els dies, i pengen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i renten
la sang en les estovalles.

Passen els dies, i creixen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i deixen
silenci i pols per on passen.

Amb el silenci prosperen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Els greuges i les ofenses,
el repertori de faules.

Passen els dies, i deixen
quallat l'oli de les llànties.

La por en les cantoneres,
la sang rebentant els cànters.

Amor amunt, van i vénen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i deixen
caure insults i caure pactes.

Passen els dies, i pengen
les llàgrimes en els arbres.

En els arbres, en el vent,
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Vicent Andrés Estellés.

Tot culpa de les circumstàncies

El blog està esdevenint un dietari, i això no m'agrada. El fet és que estic llegint poc sobre biologia, i per tant, poc puc dir sobre el tema. En estiu sempre planege un munt de lectures - i quan les dic, hòmens més savis em diuen, faràs prou si acabes almenys una novel·la, i jo em queixe, perquè encara la il·lusió no em deixa veure del tot la pròpia realitat o capacitat. Com quan a un amic li contes, si és que et trobes en eixe cas, que estàs enamorada, i et respon, sí, però hi ha coses més importants, i això vostre acabarà. Em queixe, aleshores, de la mateixa manera. 

Quan estiuejava en un poblet costaner, allí sí que llegia, entre bany i bicicleta i bany i sardines i gelats. Recorde en especial l'estiu que llegí El comte de Montecristo. Si ara fullejares el llibre, vories que les planes han pres els granets de sorra com si també de lletres, de signes, es tractara. Aquest llibre no podrà negar on ha estat.

Aquest dies, mira per on, m'ha vingut al cap un altre llibre, tot per culpa de les circumstàncies. Recorde molt vagament Al far, de Virgínia Woolf, però una de les coses que recorde és el paper d'amfitriona que fa en la vida un personatge. Vagament, dic, segurament equivocat record.  I com ha viscut per ser amfitriona, i com li pesa, ja de vella, l'opció triada. Millor ser convidada, m'han sentit dir sempre els meus amics, però aquest cap de setmana que ve, provaré de trobar-me còmoda a l'altra banda, sent la que convida.

Light in my head, you in my arms

Despús-ahir

Hi ha cançons que et fan plorar. La de Fisherman's Blues, és una d'eixes. Feia tants anys que no la sentia, des que vaig trencar l'agulla del tocadiscos, i els discs de vinil han quedat, des d'aleshores, en silenci. Els Waterboys els conec per mon pare. Aquesta cançó me la posava, i me la posava, i me la posava... no sé com no vaig fer malbé el disc.

Tinc internet en casa fa temps i encara no els havia buscat. Sé la raó.

I wish I was a fisherman
tumbling on the seas
far away from dry land
and its bitter memories
casting out my sweet line
with abandonment and love
no ceiling bearing down on me
save the starry sky above
with Light in my head
and you in my arms
I wish I was the brakeman
on a hurtling, fevered train
crashing headlong
into the heartland
like a cannon in the rain
with the beating of the sleepers
and the burning of the coal
counting the towns flashing by
in a night that's full of soul
with Light in my head
and you in my arms
I know I will be loosened
from the bonds that hold me fast
that the chains all hung around me
will fall away at last
and on that fine and fateful day
I will take me in my hands
I will ride on the train
I will be the fisherman
with Light in my head
and you in my arms

Lletra copiada d'aquesta web

Un dia, a la mar o als núvols

No estic en el que hauria d'estar, certament. Je suis où je ne suis pas. Per exemple, uns ulls són prou grans o verdament grans per a despistar-me. Un gelat compartit, un vi blanc, groguenc, amb bombolletes, el nou llibre de poesia entre les mans, uns quants poemes recitats (afig, masculinament recitats). La lassitud barrejada amb una altra cosa.


Le professeur
Elève Hamlet
L'élève Hamlet (sursautant)
... Hein... Quoi... Pardon... Qu'est-ce qui se passe... Qu'est-ce qu'il y a... Qu'est-ce que c'est ?...
Le professeur (mécontent)
Vous ne pouvez pas répondre "présent" comme tout le monde ? Pas possible, vous êtes encore dans les nuages.
L'élève Hamlet
Etre ou ne pas être dans les nuages !
Le professeur
Suffit. Pas tant de manières. Et conjuguez-moi le verbe être, comme tout le monde, c'est tout ce que je vous demande.
L'élève Hamlet
To be...
Le professeur
En français, s'il vous plaît, comme tout le monde.
L'élève Hamlet
Bien monsieur. (Il conjugue :)
Je suis ou je ne suis pas
Tu es ou tu n'es pas
Il est ou il n'est pas
Nous sommes ou nous ne sommes pas...
Le professeur (excessivement mécontent)
Mais c'est vous qui n'y êtes pas, mon pauvre ami !
L'élève Hamlet
C'est exact, monsieur le professeur,
Je suis "où" je ne suis pas
Et, dans le fond, hein, à la réflexion,
Etre "où" ne pas être
C'est peut-être aussi la question.

Jacques Prévert, Paroles.

Quatre dies

Diumenge
El dolç avenir


Dilluns

L'alfabet bèstia de la nit fa
refinaments de clavecí, turments
de lliris, martellades
inapel·lables. Som.
                        Som, fa.

Nit riu amunt del temps,
matriu on tots irem,
fossar d'on tots venim,
pinyol d'això que sóc.

L'alfabet gràcil de la nit em diu
martellades amb lliris, clavecins
turmentats i refinaments
inapel·lables. Érem.
                      Érem, diu.

Calç d'Enric Casasses


Dimarts

M. no s'estima la poesia, però mentres m'estime a mi, no m'importa. Cada vegada que veu que parle de poesia al blog, em diu, buff, quina perea. Li responc que escriga això com a comentari, que davant el zero absolut, és millor l'u que expressa avorriment o desinterés. Vol que parle de política, quan sap que jo en sé ben poc d'això, de la memòria històrica, vol que cree debat, com si fóra capaç. Sempre que estic amb ella, em passe més de la meitat del temps rient-me. És veritat que tendisc a riure'm bastant (menys els dies de lluna plena i eixes coses) però les seues eixides em fan pixar-me. Al concert que anàrem juntes, el de l'homenatge a Ovidi Montllor, vàrem comentar que podria escriure-ho al blog, i que en tot cas, també hauria de dir que gràcies a d'ella no m'havia mort d'una síncope. Mala calor! Haguí d'eixir de la sala perquè em donara l'aire, mentre ella es quedava rosegant la coca de tomata i empudegava l'ambient.

S'acabà amb Al Tall, perquè segons M.: clar, qui va a anar después d'ells, dalt d'ells no hi ha ningú. Però nosaltres isquérem un poc abans del final, havíem d'agafar metros i tramvies. En la mà, ella encara duia l'envoltori de la coca -paper o paper d'albal, no me'n recorde- mentre caminàvem per Blasco Ibanyes, i de sobte, amollà: xé, que en este poble no n'hi han papeleres!

Dimecres
Que quant de temps, em diu, que què és de mi, que no sabia que estava al face (llegiu feis, de facebook). Sí, al face i encara pel món, responc. P. fou la millor amiga durant anys, quan s'estilava això de dir ets la meua millor amiga i quan ens enfadàvem tan ràpidament com ens desenfàdavem. Ara mirem més el cost i el temps, sabem com fuig la vida. P. m'escriu perquè hi ha un sopar de la gent de l'escola, eixa gent que fa més de deu anys que no veig, eixa gent que, encara que estiguen vius, són un poc com fantasmes, perquè remouen el passat i el et tornen, com un espill, aquella que vas ser en la mesura que també els recordes com van ser ells. Molts estan pel face, em diu. Busque, aleshores alguns noms, em costa veure els trets que fan a una persona inconfusible. A la majoria de xiques ara els note que tenen les celles més depilades, o depilades, simplement. Als xics, alguns calbs, altres grossets, altres esculturals. I això solament en quant al físic.
Supose que a d'aquells als que la vida els ha tocat massa, no aniran al sopar. O no, no ho sé. Tornar a veure gent del passat suposa també retrobar-te, vull dir, recordar el que esperaves de la vida i el que t'ha ocorregut des d'aleshores. F. em diu que perquè ho veig com talls, com si pertanyera a una altra vida. Pot ser hi ha gent que viu moltes vides en una, o simplement ho sent així. F. em pregunta: i no tens ganes de veure'ls? simple curiositat?

Em ve la nit del poema de Casasses, érem, em diu.

Fa quinze anys

La meua àvia entrà al magatzem i em deixà un moment sola en la tenda. Esperàvem mon pare. Potser eren les set del matí, o un poc abans o un poc després. No sé si esperàvem mon pare o ma mare, realment. Va ser el temps en què jo em quedava a dormir amb els meus avis, quan encara vivien a Massamagrell. 

La ràdio estava encesa i varen anunciar la mort de Lola Flores. Quan tornà la meua àvia, de seguida li ho vaig dir. Güela, diuen que Lola Flores s'ha mort. Ella, tan propi d'ella no creure's el que les xiquetes diuen, em respongué: què dius, què se va a morir.

El tio Marino

I la mort pot vindre ràpida. També la mort que va precedida per la malaltia. Càncer, etc. El tio Marino tenia un camp d'oliveres, duia les olives no recorde a quin poble a què feren d'elles oli (un oli boníssim), menjava molt...Si a les quatre del matí arribava el seu fill de França, doncs no passa res, cuinaven una paella i se la menjaven entre els dos. Me n'he assabentat hui.

Hui Celan obri veu

Un vers que sempre m'acompanya:
En vano pintas corazones en la ventana.