Dos dies en quatre apunts

Ara

Es ben fàcil obrir un blog i abocar paraules. No pensar massa, escriure el que ve al cap, el que ràpidament ens ve, i si trobem una pantalla i un teclat, les paraules ixen i segurament, tan prompte com estan escrites, les oblidem. Perquè no sempre escriure-ho significa recordar-ho. Pots escriure el que siga, i mantingut així, abocat però no treballat, l'utilitat és mínima, no fas sinó acumular esborranys. A la pregunta senzilla de però tu tens un blog perquè vols  que et lligen, no? La resposta no és simple, i té un sí amb un però. Un però llarg que es perdria en matisacions. 

És setembre, i les coses canvien. La tardor és la meua estació preferida, malgrat l'enorme prestigi de la primavera. Encara que ací els arbres siguen la majoria de fulla perenne, m'agrada trobar-me fulles al terra, xafar-les, i m'agrada preparar-me també per a l'hivern, per al fred. És setembre, i és un mes trist, i és un mes de trànsit, i és un mes que donarà pas a les pluges, si tenim sort aquest any, i plou quan toca. 

Les coses canvien, més o menys lentament, i potser, si tot va com toca, canvien més en setembre. Uns canvis positius, esperem. I ho esperem perquè mantenim encara la roda de l'esperança fixada a la planta dels peus. 

Abans

En la pàgina de Culturcat, enllaç que m'han enviat hui, diuen que Vicent Andrés Estellés és considerat el més gran poeta que ha donat el País Valencià des del segle XV. A Gabriel Ferrater, en canvi, se'l considera gran poeta de la segona meitat del segle XX. En cinc segles no hi ha hagut un poeta valencià tant important com Estellés? No cregueu que Gabriel Ferrater és un gran poeta, almenys, de tot el segle XX? Qui diu aquestes coses? Qui limita la importància de cada escriptor a una època determinada?

Ahir: Blogs en blanc

 

Buscant correus de professors, m'adone que tots ells tenen assignat un blog  personal per fer ús d'ell de la manera que els vinga millor: als estudiants ens vindria bé llegir què estan fent, és a dir, en què es troben immersos, quins projectes, quines investigacions els ocupen hores i hores... Qui sap si això encendria més passions per la ciència, o simplement, encuriosiria els alumnes i faria de l'estada per la Universitat una de més enriquidora. Però, ara per ara, encara no n'he vist a cap que faça ús d'aquesta eina comunicativa (hi ha, que jo conega, una excepció: el professor Juli Peretó, que manté des de fa anys un blog molt interessant). Qui sap per què no escriuen a la xarxa: per falta de temps, per desgana, perquè són professors i no divulgadors... Qui sap. Suponc que cadascú d'ells tindrà un motiu diferent per no haver-se fet bloguer.

I açò enllaça amb el que l'altre dia llegia sobre la poca participació dels científics en el món bloguer al Regne Unit: solament un quatre per cent manté un blog i hi escriu amb una certa freqüència. A mi, així, de cop i volta, si em preguntaren sobre quants científics escriuen un blog sobre el seu treball, o  un blog de divulgació científica, al País Valencià, respondria que, segurament, menys del quatre per cent...

Ahir, tristesa

Una de les coses que més tristesa dóna és mirar, viatjar, recórrer, o fins i tot, veure ràpidament a través de la finestreta del cotxe, un paisatge cremat. Uns boscos, cadascuna de les plantetes que, si no són invasores i de criminals reforestacions, jugaven un paper important en la mutanya, en el manteniment d'eixe hàbitat. Ara, una vegada que s'apaguen els incendis, toca tornar a començar.

Noteta: això de la roda em sembla que vaig llegir alguna cosa semblant d'Andersson, però no sé on. Crec que també era una roda d'esperança.

Per què tindre un blog? ( Avui, dia del blog)

Normalment, sempre que vaig a escriure un apunt, em ve el mateix pensament: allà vaig jo amb els meus apunts per contribuir a la massa d'informació -inútil- que pots trobar a internet. No és falsa modèstia, no, és veritat. A poca gent interessa que jo haja estat o no en Benidorm, i si aní a vore a la millor -i única- imitadora de Tina Turner que mai he vist. Tanta informació es menja una altra, i així fins a fer una muntanya d'escombraries, perquè, tot el que no es pot destriar, esdevé això mateixa, fem. Realment, sí que trobes coses ben interessants a internet, el problema és conseguir trobar-les, com bé sabeu, i després no oblidar les rutes que has seguit. Encara que si t'interessen diverses coses, la teua llista d'adreces d'interès pot resultar també un xicotet internet: no perquè no t'interesse, sinó per la quantitat d'enllaços que acumules. Hi haurà bones maneres d'aprofitar el temps a internet, però la meua no és massa eficient, i supose que passa com en la vida:  hi intervenen l'organització, la teua piràmide (o quadrat, o el que siga) d'interessos... 

Conec gent que ha trobat faena pel blog, gent que s'ha enamorat a partir d'anar comentant-se jugadetes als apunts i gent que ha fet amistat via blogs. Després, i més enllà d'això, crec que els bloguers es podrien dividir en dos grans grups -em ve de gust dividir-ho així- els que fan faena de divulgació, és a dir, escriuen després d'haver après alguna cosa, relacionada amb la seua faena normalment,  i els que es plantegen l'apunt com un aprenentatge: pot ser saben un poc del tema, però busquen a la xarxa més informació, i al final de l'apunt, quan el donen per acabat, han aprés molt més del que sabien. Per descomptat, el primer té un poquiu del segon i el segon té un poquiu del primer. Per descomptat, açò no té cap validesa. I tant al primer com al segon, li agrada escriure, que crec que és el més important per tindre un blog.

I parlant de blogs: per què vilaweb continua posant-hi bloc referint-se al blog???

I per últim, hui és el dia de blog, i han proposat, des de BlogDay, que cadascú recomane cinc blogs interessants. Jo participe, a la meua manera, sense seguir els passos, o siga sense enllaçar-me, i per tant, sense que tinga cap utilitat. Són, per dir-ho així, els que, descoberts fa poc, m'han agradat més. Agafats en conjunt, una combinació de poesia, llengua i biologia :)

Ací van:

La línia de Wallace

Saps què vull dir-te?

La vida té vida pròpia

Le Monocle de mon Oncle

La lectora corrent

Les paraules no tornaran a canviar, tu no pots canviar

Em preguntava anit fins a quin punt pots abocar, al blog, els sentiments més teus: aquell dolor, aquella pena, o aquell no sé què, que se't posa dins del cos i no et deixa en pau, i tu tampoc el deixes anar-se'n. Perquè a vegades, cal no deixar-lo i passar-lo. No els apunts del dia a dia: ara vaig a menjar un àpat guaianès, ara vaig al llac d'Anna, ara parle de sopar amb desconeguts...

Alguns bloguers, per parlar de coses més importants -important ho és tot, no hi posem escales ni pòdiums- fan literatura. Exageren, amaguen, creen, en definitiva. Mai saps del cert on està la seua pena, si és de pena d'allò que en parlen. I això està bé. 

Recorde que fa algun temps, en els meus inicis en el món bloguer, seguint uns quants bloguers catalans i conservadors, me'n vaig trobar un, joveníssim, que entre apunts crítics cap a l'esquerra i apunts a favor del neoliberalisme, anunciava que li havien diagnosticat càncer, leucèmia, i que ara li tocava lluitar  més per viure. Els comentaris d'ajut i consol, s'acumulaven...

LLegia anit -per fi em posava a llegir després d'una vesprada de falta de concentració total- a Elizabeth Bishop. Els poetes han d'estar acostumats a obrir  el cor? És més personal, em deien l'altre dia, la poesia. S'identifica més el poeta amb el que conta als poemes: la seua veu poètica (eixa expressió que feliçment vaig aprendre) amb la persona. Si parla d'una àvia, serà la seua àvia... o una que se li acosta molt, etc.

Bé, aquestes paraules de dalt només són una excusa per penjar al blog -no sé si encara només un trosset o tot el poema- a la Bishop. Sempre ve bé la seua veu: pren la distància exacta.

Trosset final del poema titulat North Haven, a la memòria de Robert Lowell (en les primeres estrofes descriu els canvis o no canvis que troba ara a North Haven)

...

Me contaste que hace años fue aquí

(¿en 1932?) donde por primera vez "descubriste las chicas"

y aprendiste a navegar, y a aprendiste a besar.

Sentiste "una tal alegría", decías, aquel famoso verano.

("Alegría"-esto siempre parrecía dejarte perplejo...)

Tu izquierdoso North Haven, anclado en sus rocas,

flotando en su místico azul... Y ahora- tú te has ido para siempre.

No puedes desordenar o reordenar de nuevo tus poemas.

(Pero los Gorriones pueden hacerlo con su canto).

Las palabras no volverán a cambiar. Triste amigo, tú no puedes cambiar.

Obra poética, E. Bishop. Ed. Igitur.

Tot culpa de les circumstàncies

El blog està esdevenint un dietari, i això no m'agrada. El fet és que estic llegint poc sobre biologia, i per tant, poc puc dir sobre el tema. En estiu sempre planege un munt de lectures - i quan les dic, hòmens més savis em diuen, faràs prou si acabes almenys una novel·la, i jo em queixe, perquè encara la il·lusió no em deixa veure del tot la pròpia realitat o capacitat. Com quan a un amic li contes, si és que et trobes en eixe cas, que estàs enamorada, i et respon, sí, però hi ha coses més importants, i això vostre acabarà. Em queixe, aleshores, de la mateixa manera. 

Quan estiuejava en un poblet costaner, allí sí que llegia, entre bany i bicicleta i bany i sardines i gelats. Recorde en especial l'estiu que llegí El comte de Montecristo. Si ara fullejares el llibre, vories que les planes han pres els granets de sorra com si també de lletres, de signes, es tractara. Aquest llibre no podrà negar on ha estat.

Aquest dies, mira per on, m'ha vingut al cap un altre llibre, tot per culpa de les circumstàncies. Recorde molt vagament Al far, de Virgínia Woolf, però una de les coses que recorde és el paper d'amfitriona que fa en la vida un personatge. Vagament, dic, segurament equivocat record.  I com ha viscut per ser amfitriona, i com li pesa, ja de vella, l'opció triada. Millor ser convidada, m'han sentit dir sempre els meus amics, però aquest cap de setmana que ve, provaré de trobar-me còmoda a l'altra banda, sent la que convida.