Em preguntava anit fins a quin punt pots abocar, al blog, els sentiments més teus: aquell dolor, aquella pena, o aquell no sé què, que se't posa dins del cos i no et deixa en pau, i tu tampoc el deixes anar-se'n. Perquè a vegades, cal no deixar-lo i passar-lo. No els apunts del dia a dia: ara vaig a menjar un àpat guaianès, ara vaig al llac d'Anna, ara parle de sopar amb desconeguts...
Alguns bloguers, per parlar de coses més importants -important ho és tot, no hi posem escales ni pòdiums- fan literatura. Exageren, amaguen, creen, en definitiva. Mai saps del cert on està la seua pena, si és de pena d'allò que en parlen. I això està bé.
Recorde que fa algun temps, en els meus inicis en el món bloguer, seguint uns quants bloguers catalans i conservadors, me'n vaig trobar un, joveníssim, que entre apunts crítics cap a l'esquerra i apunts a favor del neoliberalisme, anunciava que li havien diagnosticat càncer, leucèmia, i que ara li tocava lluitar més per viure. Els comentaris d'ajut i consol, s'acumulaven...
LLegia anit -per fi em posava a llegir després d'una vesprada de falta de concentració total- a Elizabeth Bishop. Els poetes han d'estar acostumats a obrir el cor? És més personal, em deien l'altre dia, la poesia. S'identifica més el poeta amb el que conta als poemes: la seua veu poètica (eixa expressió que feliçment vaig aprendre) amb la persona. Si parla d'una àvia, serà la seua àvia... o una que se li acosta molt, etc.
Bé, aquestes paraules de dalt només són una excusa per penjar al blog -no sé si encara només un trosset o tot el poema- a la Bishop. Sempre ve bé la seua veu: pren la distància exacta.
Trosset final del poema titulat North Haven, a la memòria de Robert Lowell (en les primeres estrofes descriu els canvis o no canvis que troba ara a North Haven)
...
Me contaste que hace años fue aquí
(¿en 1932?) donde por primera vez "descubriste las chicas"
y aprendiste a navegar, y a aprendiste a besar.
Sentiste "una tal alegría", decías, aquel famoso verano.
("Alegría"-esto siempre parrecía dejarte perplejo...)
Tu izquierdoso North Haven, anclado en sus rocas,
flotando en su místico azul... Y ahora- tú te has ido para siempre.
No puedes desordenar o reordenar de nuevo tus poemas.
(Pero los Gorriones pueden hacerlo con su canto).
Las palabras no volverán a cambiar. Triste amigo, tú no puedes cambiar.
Obra poética, E. Bishop. Ed. Igitur.
Ací tens un blog neoliberal
ResponEliminahttp://nel-mezzo-del-cammin-di-nostra-vita.blogspot.com
Anònim, no m'interessen gens els conservadors ni els neoliberals, era una miqueta masoquista, quan els visitava... Bé, o simplement, llegir-los encara feia més ferma la meua convicció política, o alguna cosa així...
ResponEliminaMm, l'apunt no va d'això. No entenc massa el teu comentari :S
Coralet
En llegir-te m'ha vingut a la memòria el famós poema de Pessoa "Autopsicografia". Crec que respon perfectament al que et preguntes i sinó fa bona reflexió. Potser el conegues, però si m'ho permets te'l transcric de la meua edició castellana, és breu:
ResponEliminaEl poeta es un fingidor.
Finge tan completamente
que llega a fingir que es dolor
el dolor que de veras siente.
Y los que leen lo que escribe,
en el dolor leído perciben,
no los dos que él tuvo
mas sólo el que ellos no tienen.
Y así en los raíles
gira, entreteniendo la razón,
ese tren de cuerda
que se llama corazón.
Fixa't si n'és de seriosa la poesia.
Sí, coneixia eixe poema...Gràcies, de totes les maneres per posar-lo ací :))
ResponEliminaD'altra banda, el bloguer, o almenys jo, tinc una faena molt més humil, pura i feliç distracció meua, i supose que el límit del que contes depén de les ganes que tens de mostrar-te.
Besets
Coralet
Jo, supose que ja haurem parlat sobre açò, sóc defensora de que la poesia també pot ser ficció. Per què quan llegim una novel·la, o un relat, no ens costa creure que és ficció, i no obstant quan llegim poesia atribuim les idees directament a l'autor, sense ni tan sols plantejar-nos el dubte?
ResponEliminaQui i quan es va dir que la poesia havia de ser sempre autobiogràfica?
No sé, Alba, pot ser ficció, però alhora no ho és... supose que perquè no es tracta de contar històries, sinó d'una altra cosa. De totes les maneres, és veritat que fem malament en relacionar directament poeta amb la persona. Besets
ResponEliminaCoralet