Em preguntava anit fins a quin punt pots abocar, al blog, els sentiments més teus: aquell dolor, aquella pena, o aquell no sé què, que se't posa dins del cos i no et deixa en pau, i tu tampoc el deixes anar-se'n. Perquè a vegades, cal no deixar-lo i passar-lo. No els apunts del dia a dia: ara vaig a menjar un àpat guaianès, ara vaig al llac d'Anna, ara parle de sopar amb desconeguts...
Alguns bloguers, per parlar de coses més importants -important ho és tot, no hi posem escales ni pòdiums- fan literatura. Exageren, amaguen, creen, en definitiva. Mai saps del cert on està la seua pena, si és de pena d'allò que en parlen. I això està bé.
Recorde que fa algun temps, en els meus inicis en el món bloguer, seguint uns quants bloguers catalans i conservadors, me'n vaig trobar un, joveníssim, que entre apunts crítics cap a l'esquerra i apunts a favor del neoliberalisme, anunciava que li havien diagnosticat càncer, leucèmia, i que ara li tocava lluitar més per viure. Els comentaris d'ajut i consol, s'acumulaven...
LLegia anit -per fi em posava a llegir després d'una vesprada de falta de concentració total- a Elizabeth Bishop. Els poetes han d'estar acostumats a obrir el cor? És més personal, em deien l'altre dia, la poesia. S'identifica més el poeta amb el que conta als poemes: la seua veu poètica (eixa expressió que feliçment vaig aprendre) amb la persona. Si parla d'una àvia, serà la seua àvia... o una que se li acosta molt, etc.
Bé, aquestes paraules de dalt només són una excusa per penjar al blog -no sé si encara només un trosset o tot el poema- a la Bishop. Sempre ve bé la seua veu: pren la distància exacta.
Trosset final del poema titulat North Haven, a la memòria de Robert Lowell (en les primeres estrofes descriu els canvis o no canvis que troba ara a North Haven)
...
Me contaste que hace años fue aquí
(¿en 1932?) donde por primera vez "descubriste las chicas"
y aprendiste a navegar, y a aprendiste a besar.
Sentiste "una tal alegría", decías, aquel famoso verano.
("Alegría"-esto siempre parrecía dejarte perplejo...)
Tu izquierdoso North Haven, anclado en sus rocas,
flotando en su místico azul... Y ahora- tú te has ido para siempre.
No puedes desordenar o reordenar de nuevo tus poemas.
(Pero los Gorriones pueden hacerlo con su canto).
Las palabras no volverán a cambiar. Triste amigo, tú no puedes cambiar.
Obra poética, E. Bishop. Ed. Igitur.
