Qui no té tristesa no té res 2

Encara arriben cartes amb el teu nom, felicitant-te els anys que no tens -però ells no ho saben. Han passat massa anys com per desfer el costum de rebre cartes que nosaltres, i no tu, obrim. Amb pesar però amb records.
Hui és un d'eixos dies.
Ara tinc por -pena llàgrima desesper angoixa crit- per la pròxima absència. Hui és un d'eixos dies en què decidisc tornar sola del viatge, més sola que mai.

Recomence

Podemos conocer a los antiguos, podemos conocer a los clásicos, podemos conocer a los escritores del siglo XIX y los del principio del nuestro, que ya declina. Harto más duro es conocer a los contemporáneos. Son demasiados y el tiempo no ha revelado aún su antología. Hay, sin embargo, nombres que las generaciones venideras no se resignarán a olvidar. Uno de ellos es, verosímilmente, el de Dino Buzzati.

[.... ]

Dino Buzzati, en estas páginas, retrotrae la novela a la epopeya, que fue su manantial. El desierto es real y es simbólico. Está vacío y el héroe espera muchedumbres.

Pròleg a El desierto de los tártaros, de Buzzati, a càrrec de Jorge Luis Borges.