Podries ser feliç (podria) i en canvi no ho ets perquè sempre esperes més (espere¿?). Així continues esperant una vida alta, una epifania. I la veritat és que d'ací a alguns anys, minuts, o qui sap, segons, et moriràs. Em pregunte si hi ha gent que és incapaç de ser feliç (i no dic uns minuts de felicitat, felicitat després d'un orgasme, felicitat quan realitzes un bon treball, etc, parle d'una felicitat més continua, un benestar que dure dies, mesos, la capacitat de disfrutar pel que tens i no pensar en allò que falta). Em pregunte si hi ha persones que pateixen d'infelicitat. Si haurien d'haver cursos per a esta gent (estaré inclosa?). No t'has d'alarmar, Coralet, tot són èpoques. La qüestió és sentir que avances. Que avança. Quan estava llegint El desierto de los tártaros de Buzzati, no entenia aquell comentari que féu Vila-Matas, si no recorde malament, comentari que em féu comprar el llibre, la va etiquetar com a novel·la feliç: una novel·la feliç??, si en tota la novel·la Drogo i companyia esperen i esperen, es passen la vida esperant? Però no és això una fugida també? Sí, ara entenc que d'alguna manera era felicitat. Una felicitat per a mi fugida però felicitat. Drogo és feliç esperant. Drogo després canvia allò que espera, quan el que esperava ja no podrà ser, canvia allò que espera i ja està. Un ajornament de la felicitat, un ajornament esperançat (per tant, feliç), una vida que té una fi. En secret, alimentar eixa esperança.
Però, Drogo, jo això no ho vull.
