Quan estic deprimida, compre. És com si la pena així se'm passara, i sé que no passa, però comprar, no el que siga, no sempre, em lleva una part de soledat. Si estic deprimida no puc llegir (deprimida no és depressiva, però) però sí que puc comprar llibres. Compre llibres o sostenidors. Com si l'ànima, que no existeix, es guarira amb eixos dos objectes. El cos i l'ànima. I l'efecte és momentani, però em serveix. Llibres o sostenidors. Els he acumulat a temporades. Ara llig un llibre que no robí però que podia haver robat i que és la segona vegada que intente llegir-lo. Malgrat no ser Kafka, hi ha alguna cosa que inquieta. Potser fou eixa la raó de deixar de llegir-lo, com vaig haver de deixar de llegir La invenció de la soledat. Perquè no se m'adherisca la tristesa a la pell. Perquè el desert, ocult encara per muntanyes pedregoses, no em lleve la son.
Res millor per a les penes que cremar la VISA!!!
ResponEliminaNo et feia de compradora compulsiva... M'ha resultat curiós el teu post, perquè m'està passant més o menys el mateix (em passa cíclicament).
ResponEliminaNo especialment en dies de tristesa, però sí de falta d'equilibri, de neguit, d'intranquilitat... Em pega per comprar, tot de sobte m'és necessari. Ahir per no anar més lluny vaig eixir de casa amb la intenció de tornar una peça de roba que havia comprat per impuls, i vaig tornar amb 3 o 4 més. I no m'agrada, la veritat, haver de recórrer al consumisme per solucionar un malestar.
No m'ha pegat mai pels sostenidors, ves...
També em pega per menjar, i no és bo. Potser hauria de canviar el xocolate per llibres...
No sóc compradora compulsiva! Comprar-te una peça de roba o un llibre que pots no necessitar no et converteix en compradora compulsiva, dona. Sí, passa més els dies de neguit. No et preocupes, són fases, :)
ResponElimina