Quan improvises...

Quan improvises, la cosa pot anar bé o malament, igual que quan no improvises, però diríem que amb la improvisació, amb un pensat i fet, pot ser les coses isquen pitjor. No fou el cas d'anit, no. Jo tenia programat quedar-me a casa, però una telefonada -oportuna pel meu incipient desfici- féu que pegara a fugir de les quatre parets i de la taula amb els quatre apunts de rigor per aquestes dates. Quedàvem ja tard, i vaig fer bé en berenar dues vegades, no fóra (i fou) que el sopar, per uns motius o uns altres, entrara en la perillosa franja horària de les onze. Sí, sopar a partir de les onze em sembla salvatge, et trastoca definitivament la poca rutina que pots fer en vacances. Finalment, sopàvem a les onze i quart, i jo no vaig poder evitar dir diverses vegades: que tard sopem! Que em disculpen, ara, els altres comensals, les meues repetides i repetitives queixes! 

Doncs anit, i això és el realment important, vaig provar el meu primer plat de la Guaiana francesa. L'àpat consistia en arròs, a una banda del plat, i verdura i carn a l'altra. La carn, trobe que era porc, i la verdura, bé, carabasseta, creïlla, i bajoqueta. Tot açò amanit amb curri, que al contrari del que pensava jo, no era la primera vegada que el provava, el curri, el sabor m'era familiar.

Li preguntí, al cuiner, originari de l'esmentat país, si era un àpat de tots els dies, o  si el guardaven per a les celebracions, i em respongué, que sí, que per a les celebracions, per als dies especials, per a Nadal etc, però que ell se'l solia cuinar perquè era la seua especialitat. Tanmateix, no estava molt content de com li havia eixit: no sap com ha de saber, com normalment sap...es queixava. Nosaltres el trobàrem bastant bo, jo no deixí ni un granet d'arròs al plat.  També influïa que tenia una fam voraç, anit. Em sorprengué trobar-me la bajoqueta (la redoneta, per a mi, la més bona, excepte a la paella, que la bajoqueta eixa no hi toca, no senyor): a la Guaiana hi ha bajoquetes? Sí, em respon, haricot vert, i no entén la meua sopresa.

El nom del plat és el nom d'una sèrie de televisió -que m'encantava, per cert- i el cas és que no vaig preguntar com s'escrivia, així, pot ser que fóra Colombo, o Kolombo, o d'altra manera que ja no sé endevinar. Sonava, com dic, igual que el nom del detectiu famós i estratègicament de posat despistat.

La nit acabava amb joc: jugàrem a endevinar pel·lícules amb mímica, i així se'ns va anar fent una miqueta tard. I és que quan improvises, pot ser et gites més tard del que havies pensat, i així, el matí següent no arriba a ser un matí de biblioteca sinó que es queda en mig matí de biblioteca.

El tal colombo