Ara
Es ben fàcil obrir un blog i abocar paraules. No pensar massa, escriure el que ve al cap, el que ràpidament ens ve, i si trobem una pantalla i un teclat, les paraules ixen i segurament, tan prompte com estan escrites, les oblidem. Perquè no sempre escriure-ho significa recordar-ho. Pots escriure el que siga, i mantingut així, abocat però no treballat, l'utilitat és mínima, no fas sinó acumular esborranys. A la pregunta senzilla de però tu tens un blog perquè vols que et lligen, no? La resposta no és simple, i té un sí amb un però. Un però llarg que es perdria en matisacions.
És setembre, i les coses canvien. La tardor és la meua estació preferida, malgrat l'enorme prestigi de la primavera. Encara que ací els arbres siguen la majoria de fulla perenne, m'agrada trobar-me fulles al terra, xafar-les, i m'agrada preparar-me també per a l'hivern, per al fred. És setembre, i és un mes trist, i és un mes de trànsit, i és un mes que donarà pas a les pluges, si tenim sort aquest any, i plou quan toca.
Les coses canvien, més o menys lentament, i potser, si tot va com toca, canvien més en setembre. Uns canvis positius, esperem. I ho esperem perquè mantenim encara la roda de l'esperança fixada a la planta dels peus.
Abans
En la pàgina de
Culturcat, enllaç que m'han enviat hui, diuen que
Vicent Andrés Estellés és considerat el més gran poeta que ha donat el País Valencià des del segle XV. A
Gabriel Ferrater, en canvi, se'l considera
gran poeta de la segona meitat del segle XX. En cinc segles no hi ha hagut un poeta valencià tant important com Estellés? No cregueu que Gabriel Ferrater és un gran poeta, almenys, de tot el segle XX? Qui diu aquestes coses? Qui limita la importància de cada escriptor a una època determinada?
Ahir: Blogs en blanc
Buscant correus de professors, m'adone que tots ells tenen assignat un blog personal per fer ús d'ell de la manera que els vinga millor: als estudiants ens vindria bé llegir què estan fent, és a dir, en què es troben immersos, quins projectes, quines investigacions els ocupen hores i hores... Qui sap si això encendria més passions per la ciència, o simplement, encuriosiria els alumnes i faria de l'estada per la Universitat una de més enriquidora. Però, ara per ara, encara no n'he vist a cap que faça ús d'aquesta eina comunicativa (hi ha, que jo conega, una excepció: el professor Juli Peretó, que manté des de fa anys un blog molt interessant). Qui sap per què no escriuen a la xarxa: per falta de temps, per desgana, perquè són professors i no divulgadors... Qui sap. Suponc que cadascú d'ells tindrà un motiu diferent per no haver-se fet bloguer.
I açò enllaça amb el que l'altre dia
llegia sobre la poca participació dels científics en el món bloguer al Regne Unit: solament un quatre per cent manté un blog i hi escriu amb una certa freqüència. A mi, així, de cop i volta, si em preguntaren sobre quants científics escriuen un blog sobre el seu treball, o un blog de divulgació científica, al País Valencià, respondria que, segurament, menys del quatre per cent...
Ahir, tristesa
Una de les coses que més tristesa dóna és mirar, viatjar, recórrer, o fins i tot, veure ràpidament a través de la finestreta del cotxe, un paisatge cremat. Uns boscos, cadascuna de les plantetes que, si no són invasores i de criminals reforestacions, jugaven un paper important en la mutanya, en el manteniment d'eixe hàbitat. Ara, una vegada que s'apaguen els incendis, toca tornar a començar.
Noteta: això de la roda em sembla que vaig llegir alguna cosa semblant d'Andersson, però no sé on. Crec que també era una roda d'esperança.
