Diumenge
El dolç avenir
Dilluns
L'alfabet bèstia de la nit fa
refinaments de clavecí, turments
de lliris, martellades
inapel·lables. Som.
Som, fa.
Nit riu amunt del temps,
matriu on tots irem,
fossar d'on tots venim,
pinyol d'això que sóc.
L'alfabet gràcil de la nit em diu
martellades amb lliris, clavecins
turmentats i refinaments
inapel·lables. Érem.
Érem, diu.
Calç d'Enric Casasses
Dimarts
M. no s'estima la poesia, però mentres m'estime a mi, no m'importa. Cada vegada que veu que parle de poesia al blog, em diu, buff, quina perea. Li responc que escriga això com a comentari, que davant el zero absolut, és millor l'u que expressa avorriment o desinterés. Vol que parle de política, quan sap que jo en sé ben poc d'això, de la memòria històrica, vol que cree debat, com si fóra capaç. Sempre que estic amb ella, em passe més de la meitat del temps rient-me. És veritat que tendisc a riure'm bastant (menys els dies de lluna plena i eixes coses) però les seues eixides em fan pixar-me. Al concert que anàrem juntes, el de l'homenatge a Ovidi Montllor, vàrem comentar que podria escriure-ho al blog, i que en tot cas, també hauria de dir que gràcies a d'ella no m'havia mort d'una síncope. Mala calor! Haguí d'eixir de la sala perquè em donara l'aire, mentre ella es quedava rosegant la coca de tomata i empudegava l'ambient.
S'acabà amb Al Tall, perquè segons M.: clar, qui va a anar después d'ells, dalt d'ells no hi ha ningú. Però nosaltres isquérem un poc abans del final, havíem d'agafar metros i tramvies. En la mà, ella encara duia l'envoltori de la coca -paper o paper d'albal, no me'n recorde- mentre caminàvem per Blasco Ibanyes, i de sobte, amollà: xé, que en este poble no n'hi han papeleres!
Dimecres
Que quant de temps, em diu, que què és de mi, que no sabia que estava al face (llegiu feis, de facebook). Sí, al face i encara pel món, responc. P. fou la millor amiga durant anys, quan s'estilava això de dir ets la meua millor amiga i quan ens enfadàvem tan ràpidament com ens desenfàdavem. Ara mirem més el cost i el temps, sabem com fuig la vida. P. m'escriu perquè hi ha un sopar de la gent de l'escola, eixa gent que fa més de deu anys que no veig, eixa gent que, encara que estiguen vius, són un poc com fantasmes, perquè remouen el passat i el et tornen, com un espill, aquella que vas ser en la mesura que també els recordes com van ser ells. Molts estan pel face, em diu. Busque, aleshores alguns noms, em costa veure els trets que fan a una persona inconfusible. A la majoria de xiques ara els note que tenen les celles més depilades, o depilades, simplement. Als xics, alguns calbs, altres grossets, altres esculturals. I això solament en quant al físic.
Supose que a d'aquells als que la vida els ha tocat massa, no aniran al sopar. O no, no ho sé. Tornar a veure gent del passat suposa també retrobar-te, vull dir, recordar el que esperaves de la vida i el que t'ha ocorregut des d'aleshores. F. em diu que perquè ho veig com talls, com si pertanyera a una altra vida. Pot ser hi ha gent que viu moltes vides en una, o simplement ho sent així. F. em pregunta: i no tens ganes de veure'ls? simple curiositat?
Em ve la nit del poema de Casasses, érem, em diu.
