Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris avis. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris avis. Mostrar tots els missatges

dilluns, 10 de gener del 2011

Una xicoteta reflexió

Els meus avis encara tenen la idea que els títols t'obrin portes, que quan més ne tingues millor, en eixe pensar antic de persona que idealitza els estudis perquè no ha pogut estudiar, perquè ni tan sols un s'ho podia plantejar en eixa època, amb eixes circumstàncies. Ara cada vegada està més clar que compten més coses, a part del títol, perquè són molts els que tenen títols i pocs llocs que ocupar, o no tots els que haurien d'haver. Compta l'espenta, la determinació, l'esforç de cadascú si vol mantindre's ell mateix.

Quan ahir preguntí a una xiqueta de dotze anys si vol estudiar una carrera i que quina vol estudiar, em digué que sí, que clar que estudiaria una carrera... ho digué com si fóra una cosa que donava per fet, sense preguntar-se realment què volia fer ella. Segons em diuen alguns professors, sembla que està tornant el prestigi a les formacions professionals, i que comencen a ser triades per alumnes que no van necessàriament malament en l'escola. Abans, es va cometre l'error (jo ho vaig viure) d'orientar a l'alumnat que més nota treia cap a la Universitat i la que menys nota treia cap a la Formació professional.

Per a les persones que som fills de pares que solament tenen el graduat -i algunes d'elles, amb molt d'esforç, aconseguint aquest títol ja d'adults- i que fins i tot, som la primera generació familiar que estudià fins el segon de Batxillerat, l'antic C.O.U, o que estudià una carrera universitària- els estudis pot ser els teníem més idealitzats que uns altres, perquè bevíem d'eixa idealització paterna. 

La meua àvia deixà l'escola prompte, no li agradava, i havia de treballar i cuidar de la germana., greument malalta, major que ella. Havia de fer el dinar tots els dies, i en volta d'això, s'escapava per jugar, i tornava quan sentia els crits de la germana, que des de la finestra del pis de dalt, li deia que tornara abans que la mare, que aquesta la renyiria. Ha treballat més que una mula, les seues mans són proves d'això: els dits torts de tant d'usar el gavinet per tallar els trossos de conills que matava primer i venia després. És normal que idealitze el que uns estudis et poden donar, encara que té una part de raó. Potencialment, haver estudiat una carrera sembla que t'augure un futur millor. Potencialment, dic, fer-ho realitat depén solament de tu.

diumenge, 2 de gener del 2011

Un propòsit, una insistència

He fet tard per desitjar el que volia aquest any, les veles del pastís s'apagaren abans que poguera pensar en allò que em faria feliç, o en allò que tinc, o en allò que em manca. El fet és que vaig llegir els desitjos de bloguers i d'amics i em donava peresa escriure sobre això. Em donava peresa, un altre any, i ho vaig deixar anar: fins que l'agulla passà les dotze i el temps dels desitjos havia acabat. O no? 

 al fons, la mar

Si alguna cosa haguera escrit el dia trenta-u, o el dia vint-i-set, o el dia d'avui, sobre els desitjos, hauria escrit sobre el meu avi. Tots els anys sap que li costarà vendre la taronja, que no guanyarà prou diners, que hi ha dies -com l'altre dia- que dirà, ahí s'ho engula tot la terra, mentre alça el braç com una sentència. Això ho sap, i tanmateix, tots els dies cuida dels tarongers. Jo vull alguna cosa semblant, un propòsit, una insistència...

divendres, 4 de juny del 2010

Desbrostar versus desmondar (o conflictes al voltant del camp, a La Marina)

- Parla V. : L'altre dia li dic a B., estiguí desmondant els ceps (diu els ceps d'una manera que no acabe d'entendre'l, un so estrany amb la s i la c, també M. ho diu així, la teuladina que està asseguda al meu costat)  I em diu, desbrostant, voldràs dir... Pos no, quan tu ho faces, serà desbrostant, el que jo faig és desmondar!
- Però què és, pregunte jo.
- Parla M. : Llevar les fulles i les branquetes finetes que no tenen raïm... les mondes...
- Ai, clar, vosaltres parleu de raïm...
- La brosta és tota la mala herba del camp, d'un cep desmondes, d'un camp, desbrostes...
- A Teulada (Teulà, com tota la vida...), s'ha dit tota la vida aixina...

M'entren ganes de preguntar-los si ho han buscat al diccionari, el que sí que pregunte és quant de temps és tota la vida, expressió que em recorda els meus avis (guelos, com tota la vida). La conversa, entre rises continua...