Sempre en aquesta època...

He estat perdent vora quinze minuts en dues coses: llegir algun  blog i passar fotos de la meua càmera a l'ordinador. I així, guardant les fotos, és com m'he trobat amb aquesta que vaig amprar de no sé quina pàgina web o quin blog. Sempre que vénen exàmens, el mateix: com m'agradaria poder llegir el que em vinguera de gust! I ara em vindria de gust estar llegint un conte d'aquest escriptor, aquest home que ens mira fixament des del blanc i negre de la fotografia.

El desajust entre el món interior i exterior

Em comenten que últimament escric tots els dies, sí, és veritat, i és justament quan menys coses he de dir, o les coses que he de dir o que vull dir, de cap de les maneres les diria ací. Supose que influeix que mentre escric ací no he d'agafar els apunts (ni cert tema 3).

Com estem, estic, vull dir, pensant en la primavera, en aquesta estació que està a punt d'acabar, me'n recordat d'un altre poema. Ja sabeu alguns (Mariko) que m'agrada Glück, ja sabeu que hi ha un poema que m'agrada especialment (hi ha més, però aquest ja el posí en no sé quin anterior blog de nom massa senzill).

Matins

The sun shines; by the mailbox, leaves

of the divided birch tree folded, pleated like fins.

Underneath, hollow stems of the white daffodils,

    Ice Wings, Cantartrice; dark

leaves of the wild violet. Noah says

depressives hate the spring, imbalance

between the inner and the outer world. I make

another case- being depressed, yes, but in a sense

     passionately

attached to the living tree, my body

actually curled in the split trunk, almost at peace,

   in the evening rain

almost able to feel

sap frothing and rising: Noah says this is

an error of depressives, identifying

with a tree, whereas the happy heart

wanders the garden like a falling leaf, a figure for

the part, not the whole.

Louise Glück

La jungla: una biblioteca quan és època d'exàmens

A la cinquena vegada que ho preguntes, no pots evitar ser brusca. Està ocupat? i assenyales un lloc de la taula on hi ha escampats uns quants fulls i uns bolígrafs. Sí, sí, et diuen amb més esquena que cara. Potser l'amic o amiga vindrà d'ací tres hores, però no importa, mentrestant reserve el puesto encara que veja com altres estudiants, com jo, però sense tanta sort ni tanta barra, passegen per les sales de la biblioteca tots carregats amb llibres, apunts, motxiles, portàtils i  ampolles d'aigua. Primer sóc jo, després són els meus amics, els que vénen després que s'apanyen. 

M. s'indigna i diu que no pot ser que a les vuit del matí la gent es dedique a escampar apunts per les taules més preuades, els anomenats caixons. M. s'alça a les sis del matí per tal d'agafar algun d'aquests llocs i cada matí es sent més sorpresa per l'egoisme sense límit dels companys. Ens han ensenyat això, em diu. És una jungla, em diu. 

Jo la mire i pense que tinc sort de tindre amigues que no em reserven el lloc durant hores, com a molt, mitja hora, i en eixa mitja hora no poden evitar sentir-se un poquiu culpables. També que tinc sort de ser més tranquil·la, de no necessitar un lloc especial per estudiar, de poder abstraure'm (si al cap no em balla cap enrònia) en qualsevol tros de taula.