Quan solament tens ganes de tornar a casa

Esperen igual que jo els resultats, però hi ha molta diferència en l'escena - l'escena que jo represente i la que ells representen. La sala d'intermedis està plena: una dona d'Almàssera, més vells que jóvens, i aquesta parella de la que vull parlar. Realment, jo no sé fer descripcions, i intentar-ho em suposa un repte i alhora un exercici de concreció. La dona d'uns setanta llargs o vuitanta pocs duu una bena a un braç i no para de parlar pel telèfon, està nerviosa. L'home, més vell i més malalt, està gitat a una camilla i es queixa que aquesta és massa dura. Quan penja el telèfon, s'adreça a una altra dona -la dona d'Almàssera d'abans, que acompanya son pare- i li conta coses. Sembla ser que la bena tapa les moraures que li han eixit a partir d'una agressió del seu fill. Ho sent perquè estic davant d'ella mentre ho conta, i perquè m'interessa com parla: malgrat que visqué en Bonrepòs -anava a posar Borenpòs, faig l'ullet - i que ara viu al mateix poble que jo, diu aquí i no ací i fa les esses sonores, entre altres coses. 

De seguida que aquesta dona torna a agafar el mòbil per tocar a una tal A., la dona d'Almàssera em mira a mi i em fa l'explicació: mou les mans i em diu su hijo, su hijo i busca en mi la complicitat perquè també em duga les mans al cap. 

A la sala, estem tots cansats i desitjant que ens atenguen i poder millorar; alguns, necessiten desfogar-se i es conten coses que fins i tot, un no contaria a persones més properes. 

Ve el metge de la parella de vells i els dóna l'alta. La dona encara li atura l'explicació un moment perquè torna a sonar el mòbil -després te toque que estic a l'hospital i està aquí el metge- el metge no s'ho pren a mal. Els donen l'alta, vindrà una ambulància. Sent que la dona li demana dos besos al metge, que em sembla que és resident, més o menys de la meua edat, i amb el que segurament vaig compartir sala d'estudi, fa molts anys. Després, ella s'acosta al marit, i li dóna dos o tres besos als llavis i li parla amb tendresa i li acaricia la galta. I se'n van a casa.


M'han dit que milloraré i jo vull pensar que d'ací uns dies estaré menjant-me el plat de cous-cous que la veïna ens ha portat i si potser, ho faré en bona companyia. Encara que he fet el mateix error de l'hipocondriac: he visitat internet (una web seriosa, però) i he vistes totes les possibilitats i fins que no em trobe millor, tindré l'enrònia. I mira que ho he dit jo voltes: no mires malalties a internet!

Hi ha persones que...

Hi ha persones, li dic mentre ella agafa el got de tinto d'estiu, que quan senten alguna cosa important, ja saps, això que anomenen sentiments forts, simulen (i fins i tot arriben a sentir-la, com un efecte secundari de l'engany) una certa indiferència, tal volta és el que li passe a d'ell. Ella xucla la beguda mentre em mira. Tot seguit diu, quin cansament, no, haver de mantindre sempre una certa fredor cap a les coses bones de la vida?

Que les altres estacions no siguen solament una excusa d'aquesta

I  hi ha poemes d'aquest llibre en què pense, però què m'està dient aquest home? Per què em parla de cavalls que han de suportar la cohabitació de l'amor, el fetitxisme i la nimfolèpsia a un mateix cingle? I en canvi, justament el poema de les Afinitats imperfectes, d'on pertany eixe vers, és un dels que, fullejant fullejant, més m'ha agradat. Aspirem a les afinitats imperfectes, i la paraula clau és afinitat. Tanmateix, encara que no l'acabe d'entendre, a Ashbery, hi ha certs poemes, certs versos, que em deixen amb un oh a la boca. De John Ashbery no acabí els Tres poemes, de John Ashbery tinc ara Un país mundano, de l'Editorial Lumen, on, com dic, hi ha poemes que em desconcerten.

A John Ashbery el tenia ara, fa unes hores, a les mans, mentre mirava per la finestra del bus com caien algunes gotetes. De tant en tant, llegia versos solts, com si hui, la poesia -no solament la d'Ashbery- em pesara al cap, i no poguera concentrar-me ni en un poema, ni en unes poques línies. Hi ha dies estranys, en què ens costa més reconéixer qui som. Tal vegada, pensem massa.Tal vegada, ja ho vaig dir, hi ha persones que visiten massa sovint el passat.

Segona part de Litanies, ho pose en la versió original, per a variar.

Spring is the most important of the seasons.

It's here even when it's not here.

All the other seasons are an excuse for it.

Spring, idle spring,

you poor excuse for summer-

Did they tell you where they mislaid you,

on which arterial road piercing the city,

fast and faster like breath?

De A Worldly country, John Ashbery

La jungla: una biblioteca quan és època d'exàmens

A la cinquena vegada que ho preguntes, no pots evitar ser brusca. Està ocupat? i assenyales un lloc de la taula on hi ha escampats uns quants fulls i uns bolígrafs. Sí, sí, et diuen amb més esquena que cara. Potser l'amic o amiga vindrà d'ací tres hores, però no importa, mentrestant reserve el puesto encara que veja com altres estudiants, com jo, però sense tanta sort ni tanta barra, passegen per les sales de la biblioteca tots carregats amb llibres, apunts, motxiles, portàtils i  ampolles d'aigua. Primer sóc jo, després són els meus amics, els que vénen després que s'apanyen. 

M. s'indigna i diu que no pot ser que a les vuit del matí la gent es dedique a escampar apunts per les taules més preuades, els anomenats caixons. M. s'alça a les sis del matí per tal d'agafar algun d'aquests llocs i cada matí es sent més sorpresa per l'egoisme sense límit dels companys. Ens han ensenyat això, em diu. És una jungla, em diu. 

Jo la mire i pense que tinc sort de tindre amigues que no em reserven el lloc durant hores, com a molt, mitja hora, i en eixa mitja hora no poden evitar sentir-se un poquiu culpables. També que tinc sort de ser més tranquil·la, de no necessitar un lloc especial per estudiar, de poder abstraure'm (si al cap no em balla cap enrònia) en qualsevol tros de taula.