Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris conversa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris conversa. Mostrar tots els missatges

dijous, 14 d’octubre del 2010

Quartets amb rima consonant

-Saps fer això? Quartets amb rima consonant, versos alexandrins formats per dos hemistiquis de sis síl·labes? I a més, fer encavalcaments interns?
-Ni tan sols sé què és això/ No tinc la menor idea/ Que què?

Molt lluny d'aquí

Sé d'una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta,
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.

L'Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.

Als seus vells carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té una ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps huimil i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.

Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.

diumenge, 4 de juliol del 2010

El futbol i la música (compartir taula amb desconeguts 3)

El futbol i la música socialitzen. O siga, si comparteixes taula amb desconeguts, sempre pots comentar el Mundial o agafar la guitarra i tocar alguns temes. Amb aquestes dues matèries pots dinar tranquil·lament amb alemanys i anglesos, o amb valencians que coneixes poc, o fins i tot, amb amics: compartir música que a tots vos agraden, cantar a duo. Amb la poesia, ho he de reconéixer, això no ho he vist mai fer. Vos imagineu? A un l'etiquetarien de pedant, si simplement comentara que coneix alguns poetes alemanys, o en llengua alemanya, i els nomenara per veure si els comensals alemanys els coneixien. Supose que passa amb la literatura en general. 

A mi no m'agrada el futbol, preferisc el Tour que acaba de començar, el llenguatge del ciclisme, els hòmens bojos que pugen ports muntats a una bici, tanmateix, tampoc sóc de les que s'escandalitzaen per la passió que alguns demostren per eixe joc. De fet, anit, mentre fullejava uns apunts, tenia posat el partit, més que res, perquè em fera companyia. El que més m'interessa, en general,  és veure com celebren els gols, el gol, en aquest cas, i veure com han de controlar l'eufòria, si encara ha de continuar el partit i un ha de mantindre el cap fred, en el camp, i com d'això, de controlar els sentiments, pot dependre que guanyes o no. 

També m'agrada -sempre m'ha agradat- veure la diferència d'estat d'ànim entre els perdedors i els guanyadors. A vegades, no puc evitar entristir-me quan veig als jugadors plorant, i desfent-se d'abraços perquè res els calma. D'altra banda, això ho pots veure en tots els esports. Les llàgrimes i l'alegria, vull dir.

Finalment, solament em queda dir una cosa: si comparteixes taula amb desconeguts i la conversa va a parar cap als últims poetes descoberts, telefona'm, m'agradaria veure-ho amb els meus ulls, i dir la meua.

diumenge, 27 de juny del 2010

Hi ha persones que...

Hi ha persones, li dic mentre ella agafa el got de tinto d'estiu, que quan senten alguna cosa important, ja saps, això que anomenen sentiments forts, simulen (i fins i tot arriben a sentir-la, com un efecte secundari de l'engany) una certa indiferència, tal volta és el que li passe a d'ell. Ella xucla la beguda mentre em mira. Tot seguit diu, quin cansament, no, haver de mantindre sempre una certa fredor cap a les coses bones de la vida?

diumenge, 13 de juny del 2010

Anit, el passat

Quines coses té la vida, pense. Ací estic amb gent desconeguda, sopant, i no recorde quant a penes el que estan contant. Un, el xiquet més entremaliat de la classe, i ara el que no para de parlar i donar voltes al voltant de la taula, proposa que ens alcem per ordre i anunciem a què ens dediquem, què fem en la vida. Com si això es poguera resumir. La conversa té dos punts on es sosté: si tens parella o no (i amb això, si estàs casat o tens fills, cosa que a mi no em deixarà mai de sorprendre: que encara hi haja gent que es case) i en què treballes o estudies.
A què et dediques, Coralet? A viure, dic. Collons, que bé! Mujeres ricas en la Sexta. Oh- no ho dic però ho pense- es pot viure sense ser rica. La fornera del poble em digué: a tu, si et pregunten, respons, visc en en el Líban, tinc quatre fills, i he vingut fins ací solament per assistir a aquest important sopar. Un amic, que no sap on aní jo anit, si ho sabera, m'haguera dit alguna cosa semblant: a les preguntes tòpiques, respostes absurdes. 
Però, com podeu suposar, no ho faig, i responc de manera convencional, i no els sorprén que no parle massa perquè ja de xiqueta, era bastant paraeta, i no m'importa tampoc que continuen veient-me de la manera en què em veien, quan dúiem uniforme, quan jo pensava que la vida era menys cruel però també menys dolça del que amb els anys he descobert.
Alguna de les assintents al sopar, furga més del compte, i li trau a un altre la informació de què està bé amb la nòvia però que sempre es guarda un as en la màniga, per si de cas, perquè no sap fins a quin punt la seua estimada està entregada a d'ell. Nyas, coca. Com pot algú contar açò en un sopar amb gent que fa més de tretze anys que no ha vist?
Quines coses té la vida.

dimecres, 2 de juny del 2010

Allò que pots aprendre i allò que no aprens

El que un estudiant qualsevol aprèn de botànica en els estudis de Biologia es resumeix en uns quants noms científics de plantes que solament han vist a l'ordinador o si són estudiants amb sort, hauran vist dos o tres vegades al natural. Al tramvia, eixe lloc on un pot trobar de tot, escolte dos estudiants que parlen de la llista de plantes que han d'aprendre de visu, és a dir, les que han de saber-ne el nom només veure-les. Usar la clau dicotòmica és una cosa que un s'ensenya després, si tria les optatives de botànica. Entre les espècies de l'esmentada llista, podem trobar des del margalló fins a l'aladern, tot passant pel benvolgut romaní.
No hi ha pràcticament eixides al camp -jo en recorde una al Saler- o siga, que per a estudiar les plantes al natural, l'estudiant compta amb les plantes que es troben al Campus i amb l'ajuda de l'Itinerari botànic: uns fullets on es numeren les plantes i es dóna la seua situació. Molta gent, com dic, ni fa eixe esforç, i s'aprèn la llista mirant solament les fotos penjades a internet. Ni les toca ni les olora. Ni sap si és una fulla amb pèls, rugosa, apegalosa... Si té sort, endevinarà la planta a l'examen, li vindrà al cap el nom, i tant ràpid com l'aprengué, l'oblidarà..
-No ens fan estimar les plantes, li dic a I.,  si és que cal que ens les facen estimar.
-No es menegen, respon, no fan res, quin interès poden tindre?

Ui, que no es menegen! Sabíeu, no, que les plantes també es mouen?

dimarts, 1 de juny del 2010

Un indi una miqueta farol

L’indi de pell bruna s’acosta a mi, i en anglès, em diu si jo sóc eixa xica que l’altre dia anava en el tramvia, la que els explicà, a d’ell i a un altre, el que havia dit una dona en veu prou alta perquè ells ho volgueren saber. La dona en qüestió era d’uns seixanta, que portava un xiquet assegut en un carret, i el problema estava en què havia introduït deu euros en la màquina de treure bitllets i se l’havia engolit. El que volia era acostar-se al conductor del tramvia (i per aconseguir-ho, xafà uns quants peus  amb el carret) i esbrinar si era o no el seu nebot qui conduïa per contar-li el problema. És un home o una dona?, pregunta. L’indi, que solament entén eixa part, construeix la teoria: ho vol saber perquè les dones condueixen pitjor. Bé, ja dóna un poc de ràbia, l’indi de pell bruna, però tornem a d’ahir.
Li dic yes, yes, sóc jo la mateixa xica. Després coincidim al tramvia: ell espera que cancel·le el meu bitllet, puja al mateix vagó, em pregunta si es pot seure al meu costat. Yes, yes, dic i pense: ja està, ara hauré d’escoltar-lo i traure a passejar el meu anglès de la prehistòria. És bastant curiós, aquest indi, i no puc evitar un cert rebuig cap a d’ell. No entenc algunes coses que diu però, tanmateix, educada com sóc, responc yes yes, com si hi haguera comunicació entre els dos. Duu deu mesos a València i no parla espanyol, no li interessa, segons sembla, parla més fluid en anglès. Crec entendre que hi ha gent a la que li molesta que parle sempre en anglès. No em diga?
Em pregunta si he estat algun país asiàtic, davant la negativa, em pregunta si he viatjat. Quan li dic, que entre altres països, he estat en Portugal, ell respon: però Portugal és com Madrid, diu, és com la germana d’Espanya. Bufit, aquest segur que no sap que jo parle una altra llengua, que ací es parla una altra llengua que no és l’espanyol. Quina peresa, aquests tipus de persones. Tanmateix, també jo pose en sacs molts països. Eixa mania, per ignorància i desinterés, que tenim els humans d’homogeneïtzar  el desconegut:  Àfrica, diem, i ens quedem tant tranquils. No hi veiem diferències, i tant tranquils.

dimecres, 21 d’abril del 2010

Lectures

En la conversa on li comentí la possibilitat de treballar aquest any també en la Fira, ella em confessà un gran amor als llibres. Per primera vegada, després de cinc anys en eixe espai verd i humit que és el Campus de Burjassot, trobava algú que s'estimava llegir. Fou una agradable sorpresa, la veritat que fins i tot m'emocioní. Sí, em diu, jo als nou anys (i mentre ho diu obri més els ulls i sé que espera sorpresa per la meua part, com quan contes alguna cosa que a tu et sembla digna de contar-la i esperes, vigilant, la reacció de l'altre), en un estiu, em vaig llegir Anna Karenina i el Decameró. Hòstia. Després d'aquest hòstia silenciós, li pregunte, però no entendries res, no? Als nou anys qui entén els conflictes d'Anna Karenina? Ella posa èmfasi en l'altre llibre. Però, saps, no, quin llibre és el Decameró? Li dic que sí, que conec el llibre i que dubte molt que algun dia el llija. N'hi ha coses que és millor saber-les i no confiar en què hi haurà temps (vida) per a llegir-ho tot.
I què lliges ara, novel·la, poesia? (ho dic amb un no dissimulat interés). No, diu, poesia no. No puc amb ella, bé, s'ho pensa millor, i afegeix: Benedetti té coses que m'agraden.
Davant aquesta perla, jo no podia sinó tindre interés en veure què és el que agafaria del CAL. Fuster, Rodoreda? (són de lo millor que hi ha a la minibiblioteca del CAL).
Ens acostem a les prestatgeries, jo sense saber encara quin llibre anava a agarrar (cosa que féu que agarrara l'últim Premi Nobel). De sobte, la meua companya posa cara d'alegria: està la segona part de la trilogia Millenium!

diumenge, 14 de març del 2010

....leta

Una altra amiga, un altre projecte vital. A d'ella la veig prop perquè sempre ens ha unit una semblant visió de la vida, i ací estem, una va fugir d'ella mateixa i d'allò que creia que volien fer d'ella, i l'altrà continuà i ara intenta trobar sentit a allò que ja té i que desitjà no tindre. La conversa sempre s'allarga, però avui la més vella està molt cansada i té ganes d'arribar a casa i gitar-se a dormir, així que com tenen moltes coses que contar-se a penes hi ha silenci en la taula. Sols deixen de contar-se coses importants quan ve la cambrera a preguntar què volen o amb els plats, o quan comenten com de bona està la crema d'alls porros.
Massa temps entre dinar i dinar, es diuen, massa temps i ara hem de fer repàs i assegurar que no ens deixem res que voldríem que l'altra sabera, que sabem que contar-ho no ho cura, però com recomforta que l'altra escolte, que l'altra semblant, propera, amb una vida molt diferent, però amb el mateix tedi, la mateixa lluita contra el tedi i la vida mísera, que açò és una merda, en realitat, es diuen, que millor haguera sigut no nàixer, que l'altra ens escolte els problemes, la queixa i les il·lusions.
Tenen por, també, massa sovint la por de la xiqueta a la foscor se'ls instal·la al pit i no les deixa respirar, i açò és una merda, es diuen, però jo crec que se'n sortiran.

diumenge, 21 de febrer del 2010

Escletxa

Em va saber malament dir-li que allò que ell creia el fruit del teix no ho era, que era un arbust sense flor, sense fruit. Com que el meu desig d'aprendre sempre ha sigut més gran que el meu ego, no he tingut problemes amb les errades o amb la ignorància (i si les vaig tindre o si les tinc, estic en camí de resoldre-les). Algú que sols es sent segur quan va emmagatzemant cada volta més coneixements, es trenca un poquet quan s'equivoca. Es bada l'espill on es mira, en realitat, torna a ser la dona o l'home insegur que mai deixà de ser. Li ho vaig dir amb la mateixa sorpresa que vaig tindre quan m'ho digueren a mi -no deixaré de sorprendre'm el poc que sabia de la natura i de les plantes- i esperava que ell es sorprenguera igualment. Però era un mestre que s'estimava les palmeres (de les que jo no sé quasi res) i que va veure el seu espill personal amb una xicoteta escletxa.

dimecres, 10 de febrer del 2010

Estellés, un poeta que s'entén

-Coneixes aquest?- i li acoste Les dones i els dies de Ferrater.
-No. Jo no llig poesia, és que no l'entenc... Sols entenc eixe que està ací baix- es refereix a una placa commemorativa al campus.
-Estellés?
-Sí, sols entenc a eixe poeta.

dilluns, 21 de setembre del 2009

Matemàtiques


-Saps? Jo he patit sempre i molt de soledat.


-Sempre i molt?


-Sí. I l'efecte no és la suma.