Em va saber malament dir-li que allò que ell creia el fruit del teix no ho era, que era un arbust sense flor, sense fruit. Com que el meu desig d'aprendre sempre ha sigut més gran que el meu ego, no he tingut problemes amb les errades o amb la ignorància (i si les vaig tindre o si les tinc, estic en camí de resoldre-les). Algú que sols es sent segur quan va emmagatzemant cada volta més coneixements, es trenca un poquet quan s'equivoca. Es bada l'espill on es mira, en realitat, torna a ser la dona o l'home insegur que mai deixà de ser. Li ho vaig dir amb la mateixa sorpresa que vaig tindre quan m'ho digueren a mi -no deixaré de sorprendre'm el poc que sabia de la natura i de les plantes- i esperava que ell es sorprenguera igualment. Però era un mestre que s'estimava les palmeres (de les que jo no sé quasi res) i que va veure el seu espill personal amb una xicoteta escletxa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada