Tocar mare, tornar a casa

Ho he fet més vegades, quan per algun motiu m'he notat estranya, fora del meu lloc, amb gent incomprensible, allunyada a mi de tal manera que jo mateixa exagere eixa distància, en volta d'apropar-los per trobar-me més còmoda -açò ja sembla la meua psicoteràpia!- busque, només puc, la poesia. Busque fullejar llibres, llegir poemes dispersos, obrir-los, furgar. Allí on la paraula em salva, en la meua llengua, i m'omplin no sé de què, d'una calma i alhora una excitació. Tocar mare, diu. Sí, d'alguna manera com si abraçara a ma mare quan torne cansadíssima i pot ser amb la sensació de fracàs al cos. Però no és això sols : també 'exicitació mental que provoca llegir. Com si les paraules et salvaren de l'estranyesa del món. Com si. Perquè després torne a casa i recorde que allò que em salvà (i salva) no fou la poesia. Les persones que estimí, les que estime, les persones a les que no podré agrair-ho prou , les que m'atengueren, jo mateixa. Sí, al final, la poesia et fa la vida més vivible però no et salva de res. De la catàstrofe no et salva, tampoc del moment després de la catàstrofe.
Venia tot açò pensant-ho de camí a Tres i Quatre, pensant en què pot ser no tinc diners però necessite comprar-me poesia, sí, pensava, salvar-me de la sensació llefiscosa i pudenta, del món extern que a vegades se'ns pot fer tan díficil.
I desitjava també, encara que ja no ho tindré, dedicar tot el cap de setmana a llegir, a no parlar, a quasi no pensar en el futur, tampoc en la feina, a llegir, a llegir Vinyoli i De Lillo, Calvino i Beneyto, Claes Andersson. I volia cridar a d'ells i als vianants: salveu-me, salveu-me, salveu-me! Després, més calmada, he pagat el bitllet de l'autobús i he pensat en el sopar i en la pel·lícula del divendres.