El futbol i la música socialitzen. O siga, si comparteixes taula amb desconeguts, sempre pots comentar el Mundial o agafar la guitarra i tocar alguns temes. Amb aquestes dues matèries pots dinar tranquil·lament amb alemanys i anglesos, o amb valencians que coneixes poc, o fins i tot, amb amics: compartir música que a tots vos agraden, cantar a duo. Amb la poesia, ho he de reconéixer, això no ho he vist mai fer. Vos imagineu? A un l'etiquetarien de pedant, si simplement comentara que coneix alguns poetes alemanys, o en llengua alemanya, i els nomenara per veure si els comensals alemanys els coneixien. Supose que passa amb la literatura en general.
A mi no m'agrada el futbol, preferisc el Tour que acaba de començar, el llenguatge del ciclisme, els hòmens bojos que pugen ports muntats a una bici, tanmateix, tampoc sóc de les que s'escandalitzaen per la passió que alguns demostren per eixe joc. De fet, anit, mentre fullejava uns apunts, tenia posat el partit, més que res, perquè em fera companyia. El que més m'interessa, en general, és veure com celebren els gols, el gol, en aquest cas, i veure com han de controlar l'eufòria, si encara ha de continuar el partit i un ha de mantindre el cap fred, en el camp, i com d'això, de controlar els sentiments, pot dependre que guanyes o no.
També m'agrada -sempre m'ha agradat- veure la diferència d'estat d'ànim entre els perdedors i els guanyadors. A vegades, no puc evitar entristir-me quan veig als jugadors plorant, i desfent-se d'abraços perquè res els calma. D'altra banda, això ho pots veure en tots els esports. Les llàgrimes i l'alegria, vull dir.
Finalment, solament em queda dir una cosa: si comparteixes taula amb desconeguts i la conversa va a parar cap als últims poetes descoberts, telefona'm, m'agradaria veure-ho amb els meus ulls, i dir la meua.
Et telefonaré aquesta setmana, docs :)
ResponEliminaEncara que semble rar, conec un parell que pugen l'Oronet amb bici al temps que fan quelcom rodolí o canten cançons de l'estiu, del Serrat, del Brel o el Brassens -bé són un poc iaios. No perdes l'esperança de trobar anònims comensals amb deler poètic. Tens un blog que, com tants d'altres que vaig coneixent, és necessari. Crec que és el millor que et puc dir.
ResponEliminaClar, Mona, no estic dient que no hi haja gent amb afició a la poesia, sinó que la conversa amb gent que acabes de conéixer difícilment anirà cap a la poesia...
ResponEliminaNecessari? buff, que va... això és massa!
Els comentaris al blog sí que són necessaris, gràcies per comentar (passaré per ta casa)
Mariko, però eren desconeguts?
Jo d'ací poc estaré lliure, ja quedarem... :)
Jo estic seguint els partits del Mundial, no per res, sino tan sols per contemplar les cuixes del Puyol (ja, ja sé que de cara no és gens guapo, però de cos... jejeje). No, és broma! El que m'intriga (d'això m'agradaria parlar amb F),és per que aquells que diuen ser espanyols de "pro", sols ho fan visible (banderetes als cotxes i balcons...) quan és juga algun partit important. Sense dubte, el futbol és l'opi del poble.
ResponEliminaUi, no...eren ben coneguts. Crida'm quan estigues lliure, que jo ja no treballe de vesprada.
ResponEliminaPD: S'ha vestit d'estiu, el teu blog!