El futbol i la música socialitzen. O siga, si comparteixes taula amb desconeguts, sempre pots comentar el Mundial o agafar la guitarra i tocar alguns temes. Amb aquestes dues matèries pots dinar tranquil·lament amb alemanys i anglesos, o amb valencians que coneixes poc, o fins i tot, amb amics: compartir música que a tots vos agraden, cantar a duo. Amb la poesia, ho he de reconéixer, això no ho he vist mai fer. Vos imagineu? A un l'etiquetarien de pedant, si simplement comentara que coneix alguns poetes alemanys, o en llengua alemanya, i els nomenara per veure si els comensals alemanys els coneixien. Supose que passa amb la literatura en general.
A mi no m'agrada el futbol, preferisc el Tour que acaba de començar, el llenguatge del ciclisme, els hòmens bojos que pugen ports muntats a una bici, tanmateix, tampoc sóc de les que s'escandalitzaen per la passió que alguns demostren per eixe joc. De fet, anit, mentre fullejava uns apunts, tenia posat el partit, més que res, perquè em fera companyia. El que més m'interessa, en general, és veure com celebren els gols, el gol, en aquest cas, i veure com han de controlar l'eufòria, si encara ha de continuar el partit i un ha de mantindre el cap fred, en el camp, i com d'això, de controlar els sentiments, pot dependre que guanyes o no.
També m'agrada -sempre m'ha agradat- veure la diferència d'estat d'ànim entre els perdedors i els guanyadors. A vegades, no puc evitar entristir-me quan veig als jugadors plorant, i desfent-se d'abraços perquè res els calma. D'altra banda, això ho pots veure en tots els esports. Les llàgrimes i l'alegria, vull dir.
Finalment, solament em queda dir una cosa: si comparteixes taula amb desconeguts i la conversa va a parar cap als últims poetes descoberts, telefona'm, m'agradaria veure-ho amb els meus ulls, i dir la meua.
