Alguns creureu que exagere, que és una opinió basada en la pròpia passió que sent jo mateixa per la poesia, però això és que encara no heu visitat el blog Crítica y contracrítica. Els apunts, com ja vaig dir, tracten de traure a la llum relacions amistoses entre jurats i premiats del panorama literari espanyol i en espanyol. A més, de tant en tant, publiquen apunts sobre autors interessants que per alguna raó no són gaire coneguts per ací. Però no són els apunts del que volia parlar sinó dels comentaris. L’últim escrit sobre un poeta espanyol té, per ara, setanta-dos comentaris. Alguns solen ser llarguíssims, com un altre apunt d’un blog paral·lel, i en altres es nota una rancúnia feroç contra el món literari, rancúnia que té l’origen en la pròpia frustració i/o el propi fracàs. Poetes sense èxit, sense reconeixement, que es presenten a premis un darrere un altre i no troben editorial que els publique, a molts d’eixos els imagine escrivint eixos comentaris sobre la injustícia d’un món que es basa massa en contactes i massa poc en el valor dels poemes (açò ho diuen ells). Els comentaristes es responen els uns als altres, molts són irònics i altres trauen a passejar les paraules més difícils que han après sobre fòrmules poètiques. La cosa, a vegades, ha pujat de to i els responsables del blog -uns poetes anònims- han hagut d’intervindre. De fet, han canviat el format dels comentaris per aquesta raó.
Supose que aquesta passió pertany a allò que en diuen passions de la immensa minoria. Sí, una gran minoria que sembla que viu eixe art amb la mateixa passió amb que altres viuen el futbol. No, al remat, els aficionats no són tant diferents.
