Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poetes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poetes. Mostrar tots els missatges

dijous, 23 de desembre del 2010

Dos dies i bon nadal

Ahir
Podria pintar, em dic totes les vesprades quan m'assec per omplir un full o un desert sense aigua. Els llenços els posaria davant de la finestra, a les fosques no hi hauria color i aturaria el quadre: allí on quedaria la mà en el darrer moment, allí començaria el traç el matí següent amb tota la llum. Podria pintar, em dic quan moc insinstentment el llapis, fent cercles sense mots, morta de set. 

Despús-ahir
Si alguna cosa puc rescatar del Nadal, són els moments en què elegisc llibres. Aquest any la llista és xicoteta, solament tres perquè ja he tingut un altre regal. En quant al tema relacionat amb aquest blog, diré el llibre que és un poemari: La plaça salvatge, de Tomas Transtörmer. Tanmateix, hi ha altres poetes que han anat apareixent en blogs que queden en una llista, en una llista més llarga on vaig acumulant desitjos, somnis i llibres que em queden per llegir. Alguns d'ells són: 1, 2, 3 ...


dimarts, 18 de maig del 2010

També la poesia alça passions

Alguns creureu que exagere, que és una opinió basada en la pròpia passió que sent jo mateixa per la poesia, però això és que encara no heu visitat el blog Crítica y contracrítica. Els apunts, com ja vaig dir, tracten de traure a la llum relacions amistoses entre jurats i premiats del panorama literari espanyol i en espanyol. A més, de tant en tant, publiquen apunts sobre autors interessants que per alguna raó no són gaire coneguts per ací. Però no són els apunts del que volia parlar sinó dels comentaris. L’últim escrit sobre un poeta espanyol té, per ara, setanta-dos comentaris. Alguns solen ser llarguíssims, com un altre apunt d’un blog paral·lel, i en altres es nota una rancúnia feroç contra el món literari, rancúnia que té l’origen en la pròpia frustració i/o el propi fracàs. Poetes sense èxit, sense reconeixement, que es presenten a premis un darrere un altre i no troben editorial que els publique, a molts d’eixos els imagine escrivint eixos comentaris sobre la injustícia d’un món que es basa massa en contactes i massa poc en el valor dels poemes (açò ho diuen ells). Els comentaristes es responen els uns als altres, molts són irònics i altres trauen a passejar les paraules més difícils que han après sobre fòrmules poètiques. La cosa, a vegades, ha pujat de to  i els responsables del blog -uns poetes anònims- han hagut d’intervindre. De fet, han canviat el format dels comentaris per aquesta raó.
Supose que aquesta passió pertany a allò que en diuen passions de la immensa minoria. Sí, una gran minoria que sembla que viu  eixe art amb la mateixa passió amb que altres viuen el futbol.  No, al remat, els aficionats no són tant diferents.