També la poesia alça passions

Alguns creureu que exagere, que és una opinió basada en la pròpia passió que sent jo mateixa per la poesia, però això és que encara no heu visitat el blog Crítica y contracrítica. Els apunts, com ja vaig dir, tracten de traure a la llum relacions amistoses entre jurats i premiats del panorama literari espanyol i en espanyol. A més, de tant en tant, publiquen apunts sobre autors interessants que per alguna raó no són gaire coneguts per ací. Però no són els apunts del que volia parlar sinó dels comentaris. L’últim escrit sobre un poeta espanyol té, per ara, setanta-dos comentaris. Alguns solen ser llarguíssims, com un altre apunt d’un blog paral·lel, i en altres es nota una rancúnia feroç contra el món literari, rancúnia que té l’origen en la pròpia frustració i/o el propi fracàs. Poetes sense èxit, sense reconeixement, que es presenten a premis un darrere un altre i no troben editorial que els publique, a molts d’eixos els imagine escrivint eixos comentaris sobre la injustícia d’un món que es basa massa en contactes i massa poc en el valor dels poemes (açò ho diuen ells). Els comentaristes es responen els uns als altres, molts són irònics i altres trauen a passejar les paraules més difícils que han après sobre fòrmules poètiques. La cosa, a vegades, ha pujat de to  i els responsables del blog -uns poetes anònims- han hagut d’intervindre. De fet, han canviat el format dels comentaris per aquesta raó.

Supose que aquesta passió pertany a allò que en diuen passions de la immensa minoria. Sí, una gran minoria que sembla que viu  eixe art amb la mateixa passió amb que altres viuen el futbol.  No, al remat, els aficionats no són tant diferents.

Del Blog "Crítica y Contracrítica"

Per Neorrabioso conec el Blog Crítica y Contracrítica. Per ells he conegut a algunes poetes que ara m'interessen tant com Nicole Brossard. Segurament, el que em tinga un poc desconcertada és eixe to de superioritat (també moral ¿?) que note als escrits. Supose que és el fet d'escriure sobre el que es sap i per altra part, escriure-ho amb força, sense pèls a la llengua, mesclant-hi una certa pedanteria. Tanmateix, ells, a part de crítics, són poetes, i com em passa amb altres crítics de poesia que també escriuen, em pregunte si allò que critiquen als altres, ells ho superen, o bé, si aconsegueixen fer poesia tal com l'entenen. Vull dir, no sols cal saber què és el que falla als poemes dels altres, sinó tindre el valor i la visió per veure què falla als propis, i analitzar-los amb la justa mesura. No és cap acusació, jo sóc la primera en saber què és el que espere dels poemes que llig i de tindre les meues manies més o menys irracionals.
Deixant de banda açò últim que és una cosa que em preocupa, uns dies més i altres dies menys, un dels objectius del blog és posar de manifest la mà negra, que deia el senyor Vicent, dels premis literaris en l'àmbit castellà. Sobre açò, fins a quin punt tindrà la seua feina ressò?
Alguns s'han queixat, com Ben Clark, de l'anonimat del blog. A mi és una cosa que no em molesta gens, ara bé, hi ha alguns comentaris plens d'un exhibicionisme cultural, per dir-ho d'alguna manera, i de molta ràbia per no ser també un poeta reconegut i premiat. Si no pogueren ser anònims, potser no hi hauria eixe tipus de comentaris.
A mi m'agradaria trobar un espai on es parlara de poesia a eixe nivell però sobre poesia en la meua llengua. Seria possible? O existeix ja?