Fum

Cada vegada m'agraden menys les exageracions, a no ser que siguen les exageracions animalaes, que a mi sempre m'han provocat el riure. Cada vegada menys la nostàlgia, el posat melangiós d'algun poeta, cada vegada menys el sentimentalisme que ven i vol vendre. S'hi amaga fum, com s'amaga fum en les pel·lícules que van de pel·lícules amb lectura profunda i no són més que films amb els ingredients de rigor, pel·lícules que no són més que càlcul: sumeu acció, sentimentalisme i tocs d'humor. Així també ocorre amb alguns poemes o poetes, amb alguns textos que, escrits aparentment amb un fil de veu, no tenen sinó els ingredients necessaris. Em sent enganyada, aleshores, com en les pel·lis de Coixet: ací va un plor, ací va un riure, ací va un eriçó pels braços i l'esquena. Cada vegada em passa més: vull abandonar els dramatismes, i prendre les coses com vénen i com són. Cada vegada suporte menys els poetes dramàtics, els i les Jane Eyre, cada vegada m'agraden més els poetes tranquils. Cada vegada aprecie més la tranquil·litat, serà que estic fent-me major.

Noteta: la pel·lícula en qüestió és Origen.

El futbol i la música (compartir taula amb desconeguts 3)

El futbol i la música socialitzen. O siga, si comparteixes taula amb desconeguts, sempre pots comentar el Mundial o agafar la guitarra i tocar alguns temes. Amb aquestes dues matèries pots dinar tranquil·lament amb alemanys i anglesos, o amb valencians que coneixes poc, o fins i tot, amb amics: compartir música que a tots vos agraden, cantar a duo. Amb la poesia, ho he de reconéixer, això no ho he vist mai fer. Vos imagineu? A un l'etiquetarien de pedant, si simplement comentara que coneix alguns poetes alemanys, o en llengua alemanya, i els nomenara per veure si els comensals alemanys els coneixien. Supose que passa amb la literatura en general. 

A mi no m'agrada el futbol, preferisc el Tour que acaba de començar, el llenguatge del ciclisme, els hòmens bojos que pugen ports muntats a una bici, tanmateix, tampoc sóc de les que s'escandalitzaen per la passió que alguns demostren per eixe joc. De fet, anit, mentre fullejava uns apunts, tenia posat el partit, més que res, perquè em fera companyia. El que més m'interessa, en general,  és veure com celebren els gols, el gol, en aquest cas, i veure com han de controlar l'eufòria, si encara ha de continuar el partit i un ha de mantindre el cap fred, en el camp, i com d'això, de controlar els sentiments, pot dependre que guanyes o no. 

També m'agrada -sempre m'ha agradat- veure la diferència d'estat d'ànim entre els perdedors i els guanyadors. A vegades, no puc evitar entristir-me quan veig als jugadors plorant, i desfent-se d'abraços perquè res els calma. D'altra banda, això ho pots veure en tots els esports. Les llàgrimes i l'alegria, vull dir.

Finalment, solament em queda dir una cosa: si comparteixes taula amb desconeguts i la conversa va a parar cap als últims poetes descoberts, telefona'm, m'agradaria veure-ho amb els meus ulls, i dir la meua.