Cada vegada m'agraden menys les exageracions, a no ser que siguen les exageracions animalaes, que a mi sempre m'han provocat el riure. Cada vegada menys la nostàlgia, el posat melangiós d'algun poeta, cada vegada menys el sentimentalisme que ven i vol vendre. S'hi amaga fum, com s'amaga fum en les pel·lícules que van de pel·lícules amb lectura profunda i no són més que films amb els ingredients de rigor, pel·lícules que no són més que càlcul: sumeu acció, sentimentalisme i tocs d'humor. Així també ocorre amb alguns poemes o poetes, amb alguns textos que, escrits aparentment amb un fil de veu, no tenen sinó els ingredients necessaris. Em sent enganyada, aleshores, com en les pel·lis de Coixet: ací va un plor, ací va un riure, ací va un eriçó pels braços i l'esquena. Cada vegada em passa més: vull abandonar els dramatismes, i prendre les coses com vénen i com són. Cada vegada suporte menys els poetes dramàtics, els i les Jane Eyre, cada vegada m'agraden més els poetes tranquils. Cada vegada aprecie més la tranquil·litat, serà que estic fent-me major.
Noteta: la pel·lícula en qüestió és Origen.
