Anit, el passat

Quines coses té la vida, pense. Ací estic amb gent desconeguda, sopant, i no recorde quant a penes el que estan contant. Un, el xiquet més entremaliat de la classe, i ara el que no para de parlar i donar voltes al voltant de la taula, proposa que ens alcem per ordre i anunciem a què ens dediquem, què fem en la vida. Com si això es poguera resumir. La conversa té dos punts on es sosté: si tens parella o no (i amb això, si estàs casat o tens fills, cosa que a mi no em deixarà mai de sorprendre: que encara hi haja gent que es case) i en què treballes o estudies.
A què et dediques, Coralet? A viure, dic. Collons, que bé! Mujeres ricas en la Sexta. Oh- no ho dic però ho pense- es pot viure sense ser rica. La fornera del poble em digué: a tu, si et pregunten, respons, visc en en el Líban, tinc quatre fills, i he vingut fins ací solament per assistir a aquest important sopar. Un amic, que no sap on aní jo anit, si ho sabera, m'haguera dit alguna cosa semblant: a les preguntes tòpiques, respostes absurdes. 

Però, com podeu suposar, no ho faig, i responc de manera convencional, i no els sorprén que no parle massa perquè ja de xiqueta, era bastant paraeta, i no m'importa tampoc que continuen veient-me de la manera en què em veien, quan dúiem uniforme, quan jo pensava que la vida era menys cruel però també menys dolça del que amb els anys he descobert.

Alguna de les assintents al sopar, furga més del compte, i li trau a un altre la informació de què està bé amb la nòvia però que sempre es guarda un as en la màniga, per si de cas, perquè no sap fins a quin punt la seua estimada està entregada a d'ell. Nyas, coca. Com pot algú contar açò en un sopar amb gent que fa més de tretze anys que no ha vist?

Quines coses té la vida.