I hi ha poemes d'aquest llibre en què pense, però què m'està dient aquest home? Per què em parla de cavalls que han de suportar la cohabitació de l'amor, el fetitxisme i la nimfolèpsia a un mateix cingle? I en canvi, justament el poema de les Afinitats imperfectes, d'on pertany eixe vers, és un dels que, fullejant fullejant, més m'ha agradat. Aspirem a les afinitats imperfectes, i la paraula clau és afinitat. Tanmateix, encara que no l'acabe d'entendre, a Ashbery, hi ha certs poemes, certs versos, que em deixen amb un oh a la boca. De John Ashbery no acabí els Tres poemes, de John Ashbery tinc ara Un país mundano, de l'Editorial Lumen, on, com dic, hi ha poemes que em desconcerten.
A John Ashbery el tenia ara, fa unes hores, a les mans, mentre mirava per la finestra del bus com caien algunes gotetes. De tant en tant, llegia versos solts, com si hui, la poesia -no solament la d'Ashbery- em pesara al cap, i no poguera concentrar-me ni en un poema, ni en unes poques línies. Hi ha dies estranys, en què ens costa més reconéixer qui som. Tal vegada, pensem massa.Tal vegada, ja ho vaig dir, hi ha persones que visiten massa sovint el passat.
Segona part de Litanies, ho pose en la versió original, per a variar.
Spring is the most important of the seasons.
It's here even when it's not here.
All the other seasons are an excuse for it.
Spring, idle spring,
you poor excuse for summer-
Did they tell you where they mislaid you,
on which arterial road piercing the city,
fast and faster like breath?
De A Worldly country, John Ashbery
:)
ResponEliminael final del verano es una primavera al revés ( això no se si el convetirà en una excusa )..
ResponElimina:))
ResponEliminajustament fa dies que es comentava per ací el mateix, a propòsit del fotoperíode, i
Josep Lluís féu un comentari dient que a la tardor se li deia primavera d'hivern, si recorde bé...