Estellés, un poeta que s'entén

-Coneixes aquest?- i li acoste Les dones i els dies de Ferrater.

-No. Jo no llig poesia, és que no l'entenc... Sols entenc eixe que està ací baix- es refereix a una placa commemorativa al campus.

-Estellés?
-Sí, sols entenc a eixe poeta.

Quan em deixen al cementeri i tots se n'hagen anat

A Joan Triadú

Hi haurà més soledat aleshores encara,
car tots se n'aniran a fer les seues coses,
i jo em trobaré sol definitivament,
impossibilitat, completament inerme.
On seran els amics? Jo sentiré el desig
de plorar, i diré-pot ser, "Mare..." en veu baixa.
El record dels amics, del llum damunt la taula,
el conyac, les converses que mai no s'acabaven,
el crepuscle polsós que puja a les finestres
encenent aquell llum d'aigua dels quatre grans;
els records i el desig pueril de plorar.
On seran els amics? I jo els recordaré,
cadascú pel seu nom i per les seues coses,
mentre vinga la nit, aquella nit primera
de mort al cementeri, de mort sense remei.
Quan arribe la nit, ¿m'hauré mort ja del tot?
(Perdoneu la insistència: seré lliure aleshores?)

V.A.Estellés

Estellés, Coral romput

Amb a penes temps per escriure (ara faran House) però ho vull fer. Hui he tret tres llibres de la biblioteca. He buscat aquell poema en un d'ells, aquell poema que et feu pensar en mi, aquell poema que deia gire un cantó i crec que vaig a morir-me. Senyals, només de tu. Havia d'estar perquè eixe és el poemari: Coral romput, d'Estellés.

De Vicent Saragossà a Benimaclet l'he buscat. Allí estava, com a part de poema més llarg, no com a poema. M'enviares per tant, un tros de poema. Decidires copiar al missatge, per tant, fins on Estellés diu i una secreta pena. Que pena fos l'última (la teua, vull dir, última) paraula.

Llegint-lo tot sencer, després, he descobert que conté el vers nomenat a l'antic Der Zauberberg, a punt d'estar més tris que mai. Entenc que és un vers genial perquè diu a punt, i no que està més trist que mai, i en canvi, és possible que ho sentira així, més trist que mai. M'he preugntat perquè eixe vers no el copiares. De tornada, al tramvia, de nit, he continuat amb Estellés La clau que obri tots els panys. He llegit també Ponç Pons. Volia haver dit, gràcies, gràcies, gràcies.