Quan em deixen al cementeri i tots se n'hagen anat

A Joan Triadú

Hi haurà més soledat aleshores encara,
car tots se n'aniran a fer les seues coses,
i jo em trobaré sol definitivament,
impossibilitat, completament inerme.
On seran els amics? Jo sentiré el desig
de plorar, i diré-pot ser, "Mare..." en veu baixa.
El record dels amics, del llum damunt la taula,
el conyac, les converses que mai no s'acabaven,
el crepuscle polsós que puja a les finestres
encenent aquell llum d'aigua dels quatre grans;
els records i el desig pueril de plorar.
On seran els amics? I jo els recordaré,
cadascú pel seu nom i per les seues coses,
mentre vinga la nit, aquella nit primera
de mort al cementeri, de mort sense remei.
Quan arribe la nit, ¿m'hauré mort ja del tot?
(Perdoneu la insistència: seré lliure aleshores?)

V.A.Estellés