A la cinquena vegada que ho preguntes, no pots evitar ser brusca. Està ocupat? i assenyales un lloc de la taula on hi ha escampats uns quants fulls i uns bolígrafs. Sí, sí, et diuen amb més esquena que cara. Potser l'amic o amiga vindrà d'ací tres hores, però no importa, mentrestant reserve el puesto encara que veja com altres estudiants, com jo, però sense tanta sort ni tanta barra, passegen per les sales de la biblioteca tots carregats amb llibres, apunts, motxiles, portàtils i ampolles d'aigua. Primer sóc jo, després són els meus amics, els que vénen després que s'apanyen.
M. s'indigna i diu que no pot ser que a les vuit del matí la gent es dedique a escampar apunts per les taules més preuades, els anomenats caixons. M. s'alça a les sis del matí per tal d'agafar algun d'aquests llocs i cada matí es sent més sorpresa per l'egoisme sense límit dels companys. Ens han ensenyat això, em diu. És una jungla, em diu.
Jo la mire i pense que tinc sort de tindre amigues que no em reserven el lloc durant hores, com a molt, mitja hora, i en eixa mitja hora no poden evitar sentir-se un poquiu culpables. També que tinc sort de ser més tranquil·la, de no necessitar un lloc especial per estudiar, de poder abstraure'm (si al cap no em balla cap enrònia) en qualsevol tros de taula.
