A l'ascensor, la veïna -una dona alcohòlica i primíssima- crec que m'ha dit que els temps estan canviant (segurament no ha dit això i ha dit que el temps ha canviat, que torna a fer fred, mentre el seu alè recordava el got de whisky del matí). A la ràdio -que sempre està en una cadena de notícies i entreteniment- sonava Dylan amb la mateixa tonada que la veïna... És dos de gener i tot sembla que comença ara, m'ha dit M. en l'últim correu... Si creguera en la sincronicitat, en els senyals, avui alçaria el vol -alçaria el meu cul gros de la cadira i faria alguna cosa-. Quantes voltes hem sentit eixa espècie de desassossec que ens fa moure'ns? I després, diu una veueta a cau d'orella, tot ha continuat igual.
Tanmateix, hui dilluns de no sé quants dilluns viscuts i no sé si lluny de l'últim dilluns, no faig cas a la veu, o li faig cas però a la meua manera, i torne a cosir pedaços, amb dolor als dits, amb una muda insistència. Fins que m'isquen repelons, que és l'única manera de ser feliç.
