Mentre m'afanye veig com arriba el metro on ella estarà. Em costa uns cinc minuts arribar-hi i donar-li dos besos. No, no nota que estic un poc nerviosa perquè potser ja hem perdut el que teníem i això m'entristeix i m'allunya. És feliç, ha acabat una carrera-marató i ara d'ací poc començarà a treballar en allò que tant li agrada, per arredonir-ho, té parella i s'estimen. Després d'un any de poques converses, he conegut altra gent, he fet amistats, n'he fet i desfet alguna altra, i a d'ella, l'he trobat a faltar i m'he acostumat a la seua absència.
És feliç, allarguem les orxates, encara que fa massa fred a la terrasseta tancada,;ella parla més que jo i jo em veig lluny, no com érem, no el que érem una per a l'altra. Ja no és temps de confidències.
És feliç, allarguem les orxates, encara que fa massa fred a la terrasseta tancada,;ella parla més que jo i jo em veig lluny, no com érem, no el que érem una per a l'altra. Ja no és temps de confidències.
