A casa, on no han sigut lectors de poesia, hi ha dos poemaris que són heretats: País, de Blas de Otero, i Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés. M'agradaria recordar millor a quina edat caigué en les meues mans el d'Estellés, el llibre editat per 3 i 4: les tapes velles, d'un blau groguenc, tacades per totes les bandes, i les fulles aspres pel pas dels anys. Tinguí sort de trobar-me'l per casa, sigué un començament.
Hi ha llibres que puc perdre, fins i tot els que he llegit, rellegit, tocat, olorat, passejat, fullejat; el mal no seria greu. Hi ha llibres, com eixos dos que he esmentat, que no puc perdre, seria un desastre, un plor, no podria substituir-los. És difícil dominar l'art de perdre, eh?
LA COLLITA
Passen els dies, i pengen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.
Passen els dies, i renten
la sang en les estovalles.
Passen els dies, i creixen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.
Passen els dies, i deixen
silenci i pols per on passen.
Amb el silenci prosperen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.
Els greuges i les ofenses,
el repertori de faules.
Passen els dies, i deixen
quallat l'oli de les llànties.
La por en les cantoneres,
la sang rebentant els cànters.
Amor amunt, van i vénen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.
Passen els dies, i deixen
caure insults i caure pactes.
Passen els dies, i pengen
les llàgrimes en els arbres.
En els arbres, en el vent,
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.
Vicent Andrés Estellés.
