Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la mort. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la mort. Mostrar tots els missatges

dimecres, 25 d’agost del 2010

Aquests dies i l'altre dia

Aquests dies
Quan vaig en bicicleta, em queixe dels vianants, no de tots, sinó d'aquells que passegen, o caminen simplement, per un carril  bici, o d'aquells que travessen el carril sense mirar si ve una bici o no. Per descomptat, em queixe també dels cotxes: els que no prenen la distància adequada i els que es passen els semàfor en roig. Has d'anar amb compte, sempre. Quan vaig a peu, o siga, sóc una vianant més d'aquest món, em queixe de les bicis que no van pel carril bici, sinó pel carrer, però no de totes: solament les que van pel carrer a una velocitat desmesurada. Has d'anar amb compte, sempre. També, si vas en bici o a peu, has d'anar amb compte amb les fulles de les palmeres o les branques dels plàtans: tant que els agrada podar, per què no poden les branques que a punt estan de clavar-se't als ulls? I no cregueu que aquest aputn conté ràbia, no, ni tan sols una poqueta. És solament un trosset d'aquests dies en què sóc ciclista, amb bicicleta de passeig però amb direcció a diferentes biblios de la ciutat. Cada vegada que l'agafe, em dic, has d'anar en compte, Coralet. I recorde quan tots els matins, aquells matins ja lluny, algú, qui conduïa, em deia, tot mirant els ciclistes, ixos s'estan ajuant la vida. I jo em reia, no sé perquè, tal vegada per com ho deia, perquè el que volia és que no agafara la bici, que no m'ajugara la vida. Has d'anar amb compte a la vida, sempre.

L'altre dia
No sé si vos haureu assabentant. Isqué als telediaris, als del migdia, almenys. Allí estava, un negre blanc, com va dir algú a la taula, o siga, una persona de raça negra (encara que genèticament, no té cap sentit diferenciar races) que era albina i que havia estat raptat per tal de ser venut com a cas màgic, com a algú que pot dur bona sort. El cas és que vaig pensar, de seguida, en Caldwell : allí estava part de la seua novel·la. No sé si en El camino del tabaco o en La parcela de Dios, un personatge, Ty-Ty ¿?, intenta, i ho aconsegueix, raptar un negre albí per tal que aquest trobe on està l'or. No recorde que passa després, em sembla que la xica, una filla de Ty-Ty, s'encapritxa, era donada a d'això, del pobre raptat.

Afegit: pensant-ho bé, la novel·la en qüestió ha de ser God's little acre, la xicoteta parcel·la de Déu, perquè en eixa es tracta, justament, de la febra de l'or! Ai, en què estaré pensant!


dilluns, 21 de juny del 2010

Vull estar on la meua ombra estiga si és allí on estaran els teus ulls

Diumenge (açò cada vegada s'assembla més a un diari personal, hauré de tirar mà de la biologia per tal de contar alguna cosa que siga interessant)

Ma mare em desperta el diumenge, gitant-se al meu costat, al llit. Em diu, José Saramago s'ha mort. És curiós que ella, que no l'ha llegit mai, li tinga un poc d'afecte. Morir-se als vuitanta-set, mare, és una cosa normal, lògic... La mort és una putada, però la mort quan un és vell és menys putada, és com si el tracte que hom signa quan naix, la vida l'haguera mantès: moriràs, però viuràs molts anys.  Del que conten del seu enterro, em quede amb un detall, amb les paraules que escrigué al vestit roig que dugué la seua companya en la cerimònia d'entrega del Nobel de Literatura. Vull estar on la meua ombra estiga si és allí on estaran els teus ulls.

Noteta: apuntem bé la data d'ahir, vull recordar-la.

diumenge, 14 de març del 2010

La mort de les palmeres

S'ha girat vent. Ens posem bé les bufandes, ell du un gorret negre. Sols hi ha una parella d'hòmens i un gos caminant per l'arena, els altres caminen pel passeig. Alguna barqueta entra pel port, és hora de dinar. Respire profundament, la vida m'ha d'entrar pel nas i la boca.

La mort de les palmeres ens recorda que tampoc hi haurà final feliç per a nosaltres.

divendres, 12 de març del 2010

Unes línies tènues

La densitat del temps és la de l'acer, Cortuska

He arribat tard -arribe a deshora, a contratemps, arribe quan ja s'han mort. Supose que hauria de llegir més i més ràpid, usar millor el temps, perquè abans ve la mort que jo he llegit autors que tant m'interessen (millor que es muiguen ells que no jo, per altra part). Este matí, amb les lleganyes encara als ulls, sentia com descrivien Delibes. Fins que no ho han dit, que s'havia mort a sa casa de Valladolid, que baixaven el cadàver, jo no havia caigut: sempre que parlen d'un escriptor vell és perquè ha rebut un premi o perquè ha mort. Si s'ha mort, a la ràdio parlaran d'ell més minuts. Possiblement no m'acostí a d'ell perquè en l'adolescència vaig llegir més gent anglesa, nord-americana, perquè els de més a prop no m'interessaven, perquè no volia arrels tampoc, perquè volia fugir. I això que mon pare tenia Un mundo que agoniza en la seua llibreria i sempre me'l recomanà. Ara fullege el llibre i veig com algunes frases estan subratllades a llapis. Quant de temps tindran estes ratlles tènues?

Deien, els vianants als que parava la ràdio per preguntar-los què en pensaven, que avui en Valladolid era un dia trist, com també ho era el paisatge, neu que no arribava a cuallar, fred al cos.

diumenge, 17 de gener del 2010

Acomiadar-se

Diuen que mai havien vist ningú comportar-se així davant la mort. Que sabia que anava a morir-se i que volgué que (això no ho sabia, però sabia que la mort s'acostava ràpida) el dia abans de morir anaren tots els fills i els néts a menjar paella a la caseta. Que no podia sostindre's recte, que sols provà una culleradeta, que es féu fotografies amb tots els néts. Li donà temps a acomiadar-se i ho va aprofitar.

dilluns, 7 de desembre del 2009

El tio Marino

I la mort pot vindre ràpida. També la mort que va precedida per la malaltia. Càncer, etc. El tio Marino tenia un camp d'oliveres, duia les olives no recorde a quin poble a què feren d'elles oli (un oli boníssim), menjava molt...Si a les quatre del matí arribava el seu fill de França, doncs no passa res, cuinaven una paella i se la menjaven entre els dos. Me n'he assabentat hui.