Aquests dies i l'altre dia

Aquests dies

Quan vaig en bicicleta, em queixe dels vianants, no de tots, sinó d'aquells que passegen, o caminen simplement, per un carril  bici, o d'aquells que travessen el carril sense mirar si ve una bici o no. Per descomptat, em queixe també dels cotxes: els que no prenen la distància adequada i els que es passen els semàfor en roig. Has d'anar amb compte, sempre. Quan vaig a peu, o siga, sóc una vianant més d'aquest món, em queixe de les bicis que no van pel carril bici, sinó pel carrer, però no de totes: solament les que van pel carrer a una velocitat desmesurada. Has d'anar amb compte, sempre. També, si vas en bici o a peu, has d'anar amb compte amb les fulles de les palmeres o les branques dels plàtans: tant que els agrada podar, per què no poden les branques que a punt estan de clavar-se't als ulls? I no cregueu que aquest aputn conté ràbia, no, ni tan sols una poqueta. És solament un trosset d'aquests dies en què sóc ciclista, amb bicicleta de passeig però amb direcció a diferentes biblios de la ciutat. Cada vegada que l'agafe, em dic, has d'anar en compte, Coralet. I recorde quan tots els matins, aquells matins ja lluny, algú, qui conduïa, em deia, tot mirant els ciclistes, ixos s'estan ajuant la vida. I jo em reia, no sé perquè, tal vegada per com ho deia, perquè el que volia és que no agafara la bici, que no m'ajugara la vida. Has d'anar amb compte a la vida, sempre.

L'altre dia

No sé si vos haureu assabentant. Isqué als telediaris, als del migdia, almenys. Allí estava, un negre blanc, com va dir algú a la taula, o siga, una persona de raça negra (encara que genèticament, no té cap sentit diferenciar races) que era albina i que havia estat raptat per tal de ser venut com a cas màgic, com a algú que pot dur bona sort. El cas és que vaig pensar, de seguida, en Caldwell : allí estava part de la seua novel·la. No sé si en El camino del tabaco o en La parcela de Dios, un personatge, Ty-Ty ¿?, intenta, i ho aconsegueix, raptar un negre albí per tal que aquest trobe on està l'or. No recorde que passa després, em sembla que la xica, una filla de Ty-Ty, s'encapritxa, era donada a d'això, del pobre raptat.

Afegit: pensant-ho bé, la novel·la en qüestió ha de ser God's little acre, la xicoteta parcel·la de Déu, perquè en eixa es tracta, justament, de la febra de l'or! Ai, en què estaré pensant!

No abandone Cosmòpolis

Em pregunte on està "eixa intensitat impossible d'oblidar" i l'escriptor pertorbador... Tanmateix, no l'abandone, perquè estic en l'època de no abandonar i persistir, i resistir, i dir etc, etc.

Entre Didi Fancher i Eric Parker. Parla ella.

¿No et veus en tots els quadres que t’agraden? Sents com una resplendor t’inunda. És una cosa que no pots analitzar, no en pots parlar clarament.

i en un altre moment:

Estàs començant a pensar que és més interessant dubtar que no pas actuar. Però per dubtar fa falta més coratge.

Tornar

Fa molt de temps que no em passava per allí, i més temps encara que no agafava llibres. Tant com des d'aquell estiu quan em robaren la cartera i amb ella fotos de mon pare, targetes, i el carnet de la biblioteca. Torní per fer-me un de nou, però posí la mateixa foto, un intent de reemplaçar allò que no es pot reemplaçar. No m'agrada la Biblioteca de València, no m'agrada per la seua olor, i això que no sóc massa sensible a les olors. L'olor del llibre toquejat i vell, les pàgines plenes de pols, això em repel·leix (no ho he dit però tinc vocació de pija). Per això tampoc suporte l'olor de les llibreries de vells, i això que sí que m'agrada tot allò que representa el passat, els objectes antics, la memòria en forma d'objecte. Però passava per allí i volia llegir poesia ara que he de tornar Camp de mines. He buscat també a Calvino en català i no l'he trobat, he buscat Cormac McCarthy i també ha sigut en va. Em pregunte quants llibres nous hauran dut des que no vaig, si serà una xifra digna, o si confirmarà el que tots sabem. Si hauran comprat més llibres en castellà (que segur que sí, sols cal mirar quantes prestatgeries estan dedicades a les novel·les en castellà i quantes les dedicades en valencià)

He deixat de banda les novel·les i he seguit caminant cap a les prestatgeries de poesia. Sense buscar-los, m'he topat amb Maria Beneyto i Vinyoli: Després de soterrada la tendresa, Bressoleig a l'insomne de la ira, de la primera, i Encara les paraules, del segon.