Diumenge (açò cada vegada s'assembla més a un diari personal, hauré de tirar mà de la biologia per tal de contar alguna cosa que siga interessant)
Ma mare em desperta el diumenge, gitant-se al meu costat, al llit. Em diu, José Saramago s'ha mort. És curiós que ella, que no l'ha llegit mai, li tinga un poc d'afecte. Morir-se als vuitanta-set, mare, és una cosa normal, lògic... La mort és una putada, però la mort quan un és vell és menys putada, és com si el tracte que hom signa quan naix, la vida l'haguera mantès: moriràs, però viuràs molts anys. Del que conten del seu enterro, em quede amb un detall, amb les paraules que escrigué al vestit roig que dugué la seua companya en la cerimònia d'entrega del Nobel de Literatura. Vull estar on la meua ombra estiga si és allí on estaran els teus ulls.
Noteta: apuntem bé la data d'ahir, vull recordar-la.
