Unes línies tènues

La densitat del temps és la de l'acer, Cortuska

He arribat tard -arribe a deshora, a contratemps, arribe quan ja s'han mort. Supose que hauria de llegir més i més ràpid, usar millor el temps, perquè abans ve la mort que jo he llegit autors que tant m'interessen (millor que es muiguen ells que no jo, per altra part). Este matí, amb les lleganyes encara als ulls, sentia com descrivien Delibes. Fins que no ho han dit, que s'havia mort a sa casa de Valladolid, que baixaven el cadàver, jo no havia caigut: sempre que parlen d'un escriptor vell és perquè ha rebut un premi o perquè ha mort. Si s'ha mort, a la ràdio parlaran d'ell més minuts. Possiblement no m'acostí a d'ell perquè en l'adolescència vaig llegir més gent anglesa, nord-americana, perquè els de més a prop no m'interessaven, perquè no volia arrels tampoc, perquè volia fugir. I això que mon pare tenia Un mundo que agoniza en la seua llibreria i sempre me'l recomanà. Ara fullege el llibre i veig com algunes frases estan subratllades a llapis. Quant de temps tindran estes ratlles tènues?

Deien, els vianants als que parava la ràdio per preguntar-los què en pensaven, que avui en Valladolid era un dia trist, com també ho era el paisatge, neu que no arribava a cuallar, fred al cos.