Cel, llibre i desig

Han tornat els dies de matins que semblen vesprada i que un tel sembla cobrir la vista. Per la grisor, anem també més lents, deixant-nos embolcallar per eixe color de cel. Amb aquest orgatge abelleix molt mirar darrere les finestres. Malauradament, on ara estic hi ha un mur davant, blanquinós, sense cap pintura o cartell.

Les taules plenes de llibres

D'entre tots els llibres que hi ha a les taules, solament he llegit dos. Un és un llibre divulgatiu de l'Art del segle XX, organtizat en dècades, amb algunes il·lustracions de quadres i fotografies, la lectura del qual resulta amena i serveix com a iniciació en els estudis de la Història de l'Art; l'altre, són figues d'un altre paner. Viktor Frankl fou un psiquiatra que fundà la logoteràpia existencial, una corrent de psicoteràpia- la tercera escola vienesa, diuen- i que jo no sabria ni fer-vos quatre ratlles sobre ella, encara que vaig llegir algunes pàgines en les que explicava aquesta nova manera de fer psicoteràpia. Com no podia ser d'una altra manera, aquest metge nasqué a Viena, al principi del segle XX. I com alguns altres hòmens que sobrevisqueren als camps de concentració, escrigué un llibre sobre l'experiència i el que suposà sobreviure. És aquest ara el que tinc a les mans i el que també està a ma casa, però aquell en format de butxaca. El títol és força adient L'home a la recerca de sentit i en ell, com diu el mateix autor, "no pretén presentar un informe sobre els fets històrics, sinó un relat de les vivències personals, unes expèriencies que visqueren milions de persones" i  on "intenta donar resposta a la següent pregunta "Com afectava el dia a dia en un camp de concentració en la ment, en la psicologia , del presoner mitjà?" Seguiria la línia d'altres escriptors que compartiren aquest duríssima experiència - Imre Kertèsz, Primo Levi- tots ells llibres de lectura necessària. 

Quan me jubile...

Igual que crec que l'escriptura pot servir per fer-nos sentir millor, i al cap i a la fi, encara que no tingues cap interès en fer-te poeta o novel·lista, ets feliç quan escrius, també la pintura pot tindre el mateix efecte. Si vius angoixat perquè pintes malament quan voldries ser un gran artista, no ho aconseguiràs, en canvi, si a poc a poc veus com progresses o passes simplement una bona estona barrejant colors i estudiant un objecte, això ja serà una altra cosa. De major vull ser com eixe home o dona, que van de classe en classe portant un carret amb els llenços, amb les mans brutes pels materials d'escultura. Si tinc néts, que els porten a l'escoleta.

Finals d'octubre

Dilluns

Diu que el major problema és que hi ha alumnes sense cap tipus d'esperança: han viscut fracàs rere fracàs.  Per això ens planteja com il·lusionar-los el primer dia de classe. Ell em deia que allò important era resistir i que ningú podia viure sense il·lusió, per això ara no m'espante. Com en eixe poema de Joan Margarit: per un somriure a una fotografia, no mai s'ha sentit orfe.

Dimarts

Em diu que sóc jo de tardor i que no em coneixia. La tardor està darrere el sospir perquè ja no hi haurà nits de banys ni llunes a les mans ni matinades de finestres obertes. Serà ja cosa nostra no sentir massa fred.

Divendres

La meua àvia em contava com era la seua germana, que es deia igual que jo, i sempre acabava amb el mateix: la tristesa de no haver estat més temps amb ella, d'haver-la cuidat. Era massa xicoteta i no se n'adonava. Sa mare li manava fer el dinar per a tots -el pare cuidava bous i vaques o anava a la conserva-  i ella pegava a fugir només podia. La germana, malalta ja, la cridava: vine, vine que la mare te renyirà. Com si fóra ara, em deia, la veig aguaitant per la finestra, el cabell roig i la pell blanquíssima, plena de pigues. I una veu massa fluixa com per sobreviure.

Per no entristir-me massa, tenia jo onze anys, s'inventava un final: que quan ella morí, als setze anys, vegé com uns àngels alçaven el taüt i se l'enduien al cel. La cosa té més mèrit perquè ma iaia  no creu en àngels. Jo fa temps que tampoc.

Memòria del fred

Aquests dies estic estudiant les plantes a nivell molecular, que potser, als lectors habituals del blog els semble un avorriment, però, cregueu-me, malgrat la calor i les ganes que tinc d’eixir i que em roseguen el pensament, disfrute estudiant estes coses. I algunes d’estes coses m’han semblant prou atractives com per escriure-les ací, encara que obvie la part més molecular i explique –com puc- la part fisiològica.

Clàssicament, en quant a la relació de la floració amb el fotoperíode (hores de llum i hores de foscor en un dia), les plantes s’han classificat en plantes de dia llarg i plantes de dia curt. Les plantes de dia llarg necessiten unes hores de claror mínimes per poder florir, mentre que les plantes de dia curt no floreixen si les hores de claror sobrepassa un llindar. Tanmateix, segons sembla és la foscor la que realment regula la resposta al fotoperíode, i a més, hi ha més tipus de plantes, però, per fer-nos una idea, seguim amb l’antiga classificació.

La floració és un procés continu, però, com ocorre amb altres processos, per tal d’entendre’l, s’ha dividit en etapes teòricament discretes. Estes són: la inducció (quan la planta decideix que ha de florir), la iniciació (quan s’especifica que això siga una flor) i per últim, el desenvolupament floral.

El fotoperíode, per tant, intervé en la inducció i és un dels principals factors ambientals que hi afecta. La detecció de les hores de llum i foscor és un avantatge perquè així detecten la variació estacional: no és el mateix florir cara a l’hivern que cara a la primavera.

Imaginem ara una planta de dia llarg, la que florirà a la primavera, en octubre. El fotoperíode en la tardor i en la primavera és semblant, ai, però el que ve després res té a veure: uns dies calorosos  o uns dies de fred. Com els diferencia, els dies de la primavera i els dies tardorencs? Doncs perquè, diguem-ho així, té memòria. Una memòria entre cometes, res a veure amb el concepte correcte de memòria, però em permet la llicència: una memòria del fred. Recorden, gràcies a complexes mecanismes a nivell molecular- entre altres coses, es marca l’ADN i la marca seria el record-, que han passat per l’hivern, que vénen del fred.