Cel, llibre i desig

Han tornat els dies de matins que semblen vesprada i que un tel sembla cobrir la vista. Per la grisor, anem també més lents, deixant-nos embolcallar per eixe color de cel. Amb aquest orgatge abelleix molt mirar darrere les finestres. Malauradament, on ara estic hi ha un mur davant, blanquinós, sense cap pintura o cartell.

Les taules plenes de llibres

D'entre tots els llibres que hi ha a les taules, solament he llegit dos. Un és un llibre divulgatiu de l'Art del segle XX, organtizat en dècades, amb algunes il·lustracions de quadres i fotografies, la lectura del qual resulta amena i serveix com a iniciació en els estudis de la Història de l'Art; l'altre, són figues d'un altre paner. Viktor Frankl fou un psiquiatra que fundà la logoteràpia existencial, una corrent de psicoteràpia- la tercera escola vienesa, diuen- i que jo no sabria ni fer-vos quatre ratlles sobre ella, encara que vaig llegir algunes pàgines en les que explicava aquesta nova manera de fer psicoteràpia. Com no podia ser d'una altra manera, aquest metge nasqué a Viena, al principi del segle XX. I com alguns altres hòmens que sobrevisqueren als camps de concentració, escrigué un llibre sobre l'experiència i el que suposà sobreviure. És aquest ara el que tinc a les mans i el que també està a ma casa, però aquell en format de butxaca. El títol és força adient L'home a la recerca de sentit i en ell, com diu el mateix autor, "no pretén presentar un informe sobre els fets històrics, sinó un relat de les vivències personals, unes expèriencies que visqueren milions de persones" i  on "intenta donar resposta a la següent pregunta "Com afectava el dia a dia en un camp de concentració en la ment, en la psicologia , del presoner mitjà?" Seguiria la línia d'altres escriptors que compartiren aquest duríssima experiència - Imre Kertèsz, Primo Levi- tots ells llibres de lectura necessària. 

Quan me jubile...

Igual que crec que l'escriptura pot servir per fer-nos sentir millor, i al cap i a la fi, encara que no tingues cap interès en fer-te poeta o novel·lista, ets feliç quan escrius, també la pintura pot tindre el mateix efecte. Si vius angoixat perquè pintes malament quan voldries ser un gran artista, no ho aconseguiràs, en canvi, si a poc a poc veus com progresses o passes simplement una bona estona barrejant colors i estudiant un objecte, això ja serà una altra cosa. De major vull ser com eixe home o dona, que van de classe en classe portant un carret amb els llenços, amb les mans brutes pels materials d'escultura. Si tinc néts, que els porten a l'escoleta.

Tres dies

Dilluns

La llum filtrada per la finestra ocupa un lloc també en la taula amb altres coses més prescindibles. Alguna cosa et diu que millor seria tindre poques possessions, ocupar-te solament del que pots guardar a les butxaques. Com si tot allò del que depéns et pesara tots els dies, una gepa de fusta, plàstic i ferro. 

Diumenge

Ahir vàrem veure dansa. Em queda lluny aquest art. Si molta literatura ja està a les antípodes dels propis interessos per a la majoria de la gent, el món de la dansa es troba a una altra galàxia. La proporció de gent que llig un llibre a l’any segur que és major que el de la gent que va una vegada a un espectacle de dansa contemporània o clàssica. Tanmateix, quan veus algú ballar simulant un cigonya, és francament emocionant. Duia un tutú i un bonic mocador nugat a mode antic, tal com hem vist portar-lo a algunes ballarines clàssiques per la televisió. Les calces i el mallot blanc, l’esquena nua, marcant-se la columna recta, els omòplats que semblen lleugers, com si en efecte foren ossos d’aire. Durant tota la representació de puntetes, i movent les cames flexionant quant a penes els genolls. Els braços prims i elegants; quants anys d’esforços, pense, per tal de posar els braços així, tensos i alhora donant una imatge de lleugeresa, com si desapareguera l’esforç del treball (i fins i tot el dolor) per apararéixer l’art i la bellesa; la posició correcta, pense, exactament els colzes així, ni més alts ni més baixos. Sembla suspesa en l’aire. Però les cames, els músculs en tensió, els dits doblats i adolorits del peu subjectant tot el cos. Un cos dempeus amb allò mínim. 

Divendres

D. seria un bon mestre, si tornara cap a aquell camí que un dia abandonà. És una de les persones més imaginatives que conec, i que connecta fàcilment amb els xiquets. Té l'aspecte d'un xiquet gran, d'alguna manera, perquè el que potser més destaque en ell és una mirada innocent cap a allò que l'envolta. Innocent sense ser ignorant, que a voltes es confòn. Estem, junt amb F., a un quebab de València (si existeix, kebap, kebab, perquè no quebab?), per prendre cafè amb llet i bromegem si al cafè també ens posaran salsa de iogurt o alguna cosa semblant. Parlem del futur i no mirem la lluna, malgrat el que un altre amic em digué un dia.

Un altre tipus de selecció a la selecció natural fa que uns caminen cap endavant i altres no. Altres anem en cercles, mirant-nos el melic, xuclant-nos el cap. Altres caminem amb la velocitat dels caragols, i solament eixim els dies de pluja, clar.

Thea, a la que tinc un poc abandonada, una vesprada que ella -no recorde perquè- està prou exaltada, li confessa al bon amic el doctor, que si fracassa serà una de les pitjors dones que aquell coneixerà.

Tolerar la incertesa del camí i també el fracàs és un dur aprenentatge.

T. és un bon mestre. Em conta les idees que posa en marxa a les classes, i algunes són boníssimes, atreuen de seguida l'atenció dels xiquets (però hi ha casos que són massa rebels). Ara no té problemes amb la qüestió de l'autoritat. Explica i a estones, també diverteix. És un home divertit, per tant, a les classes continua sent qui és. Explica el dièdric amb objectes reals, fa classes de repàs, els xiquets estan contents i entenen allò que abans veien com un tros de pedra que havien d'empassar-se. Quan acaba amb el dièdric els demana que el feliciten perquè no mai en els quatre anys que duu donant classe ho havia fet tant bé. Els xiquets riuen i aplaudeixen.

Divendres fou un bon dia.