Dilluns
La llum filtrada per la finestra ocupa un lloc també en la taula amb altres coses més prescindibles. Alguna cosa et diu que millor seria tindre poques possessions, ocupar-te solament del que pots guardar a les butxaques. Com si tot allò del que depéns et pesara tots els dies, una gepa de fusta, plàstic i ferro.
Diumenge
Ahir vàrem veure dansa. Em queda lluny aquest art. Si molta literatura ja està a les antípodes dels propis interessos per a la majoria de la gent, el món de la dansa es troba a una altra galàxia. La proporció de gent que llig un llibre a l’any segur que és major que el de la gent que va una vegada a un espectacle de dansa contemporània o clàssica. Tanmateix, quan veus algú ballar simulant un cigonya, és francament emocionant. Duia un tutú i un bonic mocador nugat a mode antic, tal com hem vist portar-lo a algunes ballarines clàssiques per la televisió. Les calces i el mallot blanc, l’esquena nua, marcant-se la columna recta, els omòplats que semblen lleugers, com si en efecte foren ossos d’aire. Durant tota la representació de puntetes, i movent les cames flexionant quant a penes els genolls. Els braços prims i elegants; quants anys d’esforços, pense, per tal de posar els braços així, tensos i alhora donant una imatge de lleugeresa, com si desapareguera l’esforç del treball (i fins i tot el dolor) per apararéixer l’art i la bellesa; la posició correcta, pense, exactament els colzes així, ni més alts ni més baixos. Sembla suspesa en l’aire. Però les cames, els músculs en tensió, els dits doblats i adolorits del peu subjectant tot el cos. Un cos dempeus amb allò mínim.
Divendres
D. seria un bon mestre, si tornara cap a aquell camí que un dia abandonà. És una de les persones més imaginatives que conec, i que connecta fàcilment amb els xiquets. Té l'aspecte d'un xiquet gran, d'alguna manera, perquè el que potser més destaque en ell és una mirada innocent cap a allò que l'envolta. Innocent sense ser ignorant, que a voltes es confòn. Estem, junt amb F., a un quebab de València (si existeix, kebap, kebab, perquè no quebab?), per prendre cafè amb llet i bromegem si al cafè també ens posaran salsa de iogurt o alguna cosa semblant. Parlem del futur i no mirem la lluna, malgrat el que un altre amic em digué un dia.
Un altre tipus de selecció a la selecció natural fa que uns caminen cap endavant i altres no. Altres anem en cercles, mirant-nos el melic, xuclant-nos el cap. Altres caminem amb la velocitat dels caragols, i solament eixim els dies de pluja, clar.
Thea, a la que tinc un poc abandonada, una vesprada que ella -no recorde perquè- està prou exaltada, li confessa al bon amic el doctor, que si fracassa serà una de les pitjors dones que aquell coneixerà.
Tolerar la incertesa del camí i també el fracàs és un dur aprenentatge.
T. és un bon mestre. Em conta les idees que posa en marxa a les classes, i algunes són boníssimes, atreuen de seguida l'atenció dels xiquets (però hi ha casos que són massa rebels). Ara no té problemes amb la qüestió de l'autoritat. Explica i a estones, també diverteix. És un home divertit, per tant, a les classes continua sent qui és. Explica el dièdric amb objectes reals, fa classes de repàs, els xiquets estan contents i entenen allò que abans veien com un tros de pedra que havien d'empassar-se. Quan acaba amb el dièdric els demana que el feliciten perquè no mai en els quatre anys que duu donant classe ho havia fet tant bé. Els xiquets riuen i aplaudeixen.
Divendres fou un bon dia.
